by @calataiut “Mira! He trobat un castell que no sabia ni que existia, aquí, al costat de casa…”. Així són les coses que et fan sentir viu: vénen sense anar-les a buscar. És cert que els castells, difícilment se’t presenten per sorpresa, i més el Castell de Sant Iscle que ve de lluny (edificat entre […]
via El Castell de Sant Iscle i els pantans d’en Llobet, a Vidreres, La Selva. — caminejant
Una reflexió ordenada i personal de les opcions que l’Estat Espanyol davant del fet de la petició de referèndum, és a dir, de la democràcia, atès que la democràcia va de votar:
A. Assumir-la i pactar un referèndum amb la societat catalana que pacíficament i democràtica el reclama. Pot, llavors, defensar democràticament la seva opció del NO en igualtat de condicions amb els que defensem el SÍ.
B. No assumir la democràcia i escollir una de les següents subopcions:
B1. Mirar-se displicentment com es duu a terme el referèndum, convocat amb la llei catalana que emana d’un Parlament democràtic que es reconeix sobirà. Pensar que és un nou 9N 2014, vaja, com ara fan d’altres que “afirmen” que el referèndum és el camí. Fer una intervenció suau, com a Estat repressor de llibertats: coercionar funcionaris amb l’amenaça de la inhabilitació, fer servir els mitjans als seu servei per desprestigiar, desmobilitzar i fer contracampanya cínicament; aconseguir suports diplomàtics a Europa i al món que asseverin que el món s’acabarà per als catalans si diem SÍ; i un llarg etcètera de propostes que xocarien de ple amb una realitat empírica: la societat catalana és un cos viu i en moviment que ja duu una inèrcia proplebiscitària des de fa més d’una dècada o quasi una dècada, segons es miri.
El govern i el Parlament, en aquestes condicions assumirien la veu del poble i en serien conseqüents. A partir d’aquí tot l’entramat judicial, coercitiu i amaneçador de l’Estat quedaria al marge, si el SÍ sortís vencedor.
B2. No només no acceptar democràticament que el Parlament i el Govern de Catalunya convoquin el referèndum sinó impedir-ho ja sigui retirant les urnes amb violència policial o amb la suspensió de l’autonomia ja sigui de forma plena o ja sigui recuperant parcialment les competències essencials: mossos, territori i governació, hisenda, ensenyament (pels centres educatius) i/o amb la inhabilitació exprés dels dirigents catalans a través del braç executor del TC. Llavors entren en funcionament la societat civil i les assemblees de càrrecs electes. Confiança plena en aquesta societat, impedida de democràcia i hoste en el seu propi territori amb els drets civils conculcats, drets i democràcia que, com a ciutadans europeus, tenim garantits. Un escàndol majúscul internacional per a Espanya i una proclamació immediata d’independènca que internacionalitza el conflicte i engega la postindependència sense haver-se pogut fer (encara) el referèndum.
Aquí la societat catalana pot mostrar-se coratjosa i ferma en la defensa de la democràcia (no de la independència, sinó de la democràcia) o submissa i mesella acceptant la imposició de l’Estat amb mecanismes repressors antidemocràtics.
Jo tinc clar que, en aquesta situació, els votants de tots els partits que defensen avui el referèndum, amb adjectiu o sense, sortirien als carrers en la defensa pacífica de la democràcia i, per tant, de la independència ja que passaria a ser un sinònim en aquest context repressiu.
B3. Apostar per reprimir amb violència estructural (inhabilitacions, anul.lació d’autonomia, presó, presència de forces militars o d’ordre públic als carrers i institucions de Catalunya…). Llavors la victòria del Sí de facto és definitiva i indubtable. Per les mateixes raons que expliquen la victòria del Sí a l’apartat B2, la independència de Catalunya es faria amb la gent i per la gent. Catalunya seria vist com un país amb una societat que busca resoldre els conflictes polítics amb pacifisme i democràcia, mentre que Espanya hauria d’assumir ser la Turquia de la Mediterrània Occidental i mostraria la cara autoritària, violenta i neofranquista que ha estat amagant com a Estat des del 78.
Aquesta opció demana valentia, fermesa, constància, capacitat de resistència, eficiència organitzativa i maduresa autoinformativa constant per eludir la propaganda institucional d’un Estat mobilitzat violentament per reprimir les llibertats. Estaria en les nostres mans i estaríem sols, d’entrada. Però la democràcia sempre guanya. Sempre. Paraula d’en Joan Tardà.
El meu plantejament:
Opció A. Guanya el SÍ sempre que les forces polítiques i les organitzacions civils que el defensin vagin a pel mateix objectiu i siguin, només, igual d’intel.ligents que ho han estat fins ara.
Opció B1. El SÍ guanyaria i seria vàlid sempre que tots els qui defensen ara que cal fer un referèndum mobilitzessin la ciutadania per anar a votar. El SÍ seria vist com a bo per tots els qui volem la independència i per tots aquells que, no demanant-la d’entrada, veurien molt clar que amb un Estat antidemocràtic no es pot anar enlloc.
Opció B2 i B3. El SÍ seria de facto el resultat d’un referèndum tàcit, fins que el control del territori i de les institucions pogués convocar-lo després d’un procés constituent.
Aquesta opció voldria força democràtica, social i pacífica; mobilització internacional de la nostra gent; potser un temps de clandestinitat, no dic que no, però també tensaria un Estat Espanyol que cada dia deixa més clar a la ciutadania que està pensat per defensar els interessos dels oligopolis i de les estructures de poder, fent evident que els seus fonaments no són ni han estat mai democràtics. Al marge que Europa, finalment, hauria de prendre postura.
Conclusió: som al final d’un camí que, si som conseqüents amb la llibertat, ens porta a una porta tancada en pany i clau però que podrem obrir aviat: la independència per ser una societat democràtica, justa i lliure.
I perdoneu l’extensió, però les pors i els dubtes, les oportunitats i els riscos, s’han de posar en ordre. Si veieu més alternatives, feu-me-les saber i les valoraré.
Estem a poc de tot. Endavant, salut i fermesa!!
Un matí caçant castells…
A Blanes tenim castell, una torre exempta i circular: el castell de Sant Joan. És un indret majestuós, potent, primigeni, tel·lùric, que et permet gaudir també d’una de les millors panoràmiques de la Costa Brava… just la que et mostra com la costa es fa diferent mirant al sud. També tenim “castells”, cada final de juliol: un cada nit durant cinc dies que omple de llum i colors les vides de tantíssimes persones que “ocupen” la nostra ciutat de la manera que cal fer amb els espais públics: fer-los dels ciutadans.
També hi ha castells a Palafolls (molt fàcil d’assolir, i d’una bellesa desfeta que enamora); a Lloret, un de medieval el de Sant Joan (com veieu, un sant molt fortificat a la Selva Marítima!!) i un altre de principis del XX, el Castell d’en Plaja; a Arbúcies hi ha el grandiós i espectacular Montsoriu
View original post 1.535 more words
Hay mucha belleza en el mundo. Resulta imposible disfrutarla toda. Hay muchos lugares por visitar. Rincones que solo conocen unos pocos. Montañas, valles, bosques, mares que te acercan a la idea de infinito… Hay espacios en los que el alma se encoge, en los que te sientes indefenso ante la perfección de la naturaleza. Hay atardeceres que te atan a la nostalgia, amaneceres que te regalan nuevos días. Hay momentos que desaparecen entre los dedos como arena de un castillo en la playa.
Hay una herencia que trajo belleza al mundo. Libros escritos hace doscientos años, poetas que rimaron besos en versos y robaron besos al azar, novelas que parece que describan tu vida, aventuras de papel, infiernos de ficción que después te devuelven a la realidad para recordarte en lo que no te debes convertir.
Hay músicas que se reivindican como tu banda sonora y que viajan por tus…
View original post 444 more words
Estimado, o no, Eduardo:
Hay una frase que se repite especialmente desde 2010 que me provoca una enorme carcajada interior: “es mucho más lo que nos une que lo que nos separa”. ¡¡¡Ja, ja, ja!!! Perdón… necesito unos segundos de descanso… ya está. No… espera… ¡¡¡Ja, ja, ja… ja!!! Ahora sí.
¿Es mucho más lo que nos une que lo que nos separa? Hombre… depende, ¿no? Si estos Teletubbies de la concordia universal se refieren a que a los catalanes nos unen a personajes como tú conceptos como que todos tenemos un hígado, un páncreas y una vesícula biliar, la respuesta es sí. Tenemos ADN humano, necesitamos oxígeno y agua para vivir y, de vez en cuando, nos dejamos llevar por el incontrolable vicio de alimentarnos. Cierto, te miro y me recuerdas a un ser humano. Quizá no ganes el premio a Mister Simpatía por ese rictus de permanente dolor…
View original post 631 more words
Estimados lectores de este humilde blog:
Hoy, como fácilmente comprenderéis, necesito empezar con un chiste:
Tras un mes de mucho trabajo, una pareja de novios decidió irse de camping durante el fin de semana. Después de cenar, ambos se fueron a dormir a su tienda de campaña. Horas más tarde, ella se despertó y le dio un codazo a su novio, diciéndole:
Mira el cielo y dime qué ves.
Veo millones y millones de estrellas.
¿Y eso qué te dice?, -replicó ella.
Astronómicamente, que hay millones de galaxias y potencialmente billones de planetas. Astrológicamente, que Saturno está en Leo… Cronológicamente, que son aproximadamente las 3 de la madrugada. Teológicamente, que Dios es Todopoderoso y nosotros somos pequeños e insignificantes. Meteorológicamente, que mañana tendremos un día soleado.
Y a ti ¿que te dice?
¡No me digas que no te has dado cuenta de que nos han robado la tienda de campaña!
View original post 280 more words
Crònica del 24 d’abril, diumenge La Ruta a Sport Tracker De vegades, tot va rodat, és a dir, surt bé sense haver-hi pensat. Sóc al llit, encara rebrego llençols i imagino que en una hora em l…
Origen: De vegades, tot va rodat…
No es pot dir millor.
Estimada, o no, Carina:
Resulta sorprendente comprobar a qué dedicáis las noches de los sábados algunos diputados. Ya sé que la alternativa de ver a Marhuenda o a Inda no resulta muy prometedora, pero juraría que existen posibilidades más divertidas que reírles las gracias a tuiteros con vocación de asesinos en serie (o en serio, según los casos). Porque, exactamente, ¿cuál es la idea de diversión en una diputada de Ciutadans? Si leer la sublimación de la violencia que los detritos del sistema abocan en las redes sociales es divertido, permíteme que te diga que no veía semejante idea de la diversión desde que Bret Easton Ellis se sentó delante de su ordenador para escribir AmericanPsycho. Buena novela es pero… ¿divertida? Creo que no. Y si hay chistes, no los acabo de pillar.
Sin embargo, si le intentamos quitar hierro al asunto, lo que está en debate es la…
View original post 338 more words
Origen: Videoblog
Us heu assabentat que els vostres companys i companyes ja estan fent de crítics i analistes literaris en un format audiovisual? No us ho podeu perdre. Escolteu-los i comenteu en els seus blogs el que us sembla la seva feina. La xarxa és viva si és de tots.
Aviat podrem veure i reviure (els que hi van ser) la interpretació de la visita als escenaris de El Cafè de la Granota per veu dels vostres companys. Hi podeu fer les aportacions que considereu oportunes i us animem molt a fer-ne, per descomptat!
Ara fa 23 anys, el 21 de juny de 1992, el món que jo coneixia es va fer, de sobte, una miqueta més xicotet. Es va empetitir i prou. I mai més no ha estat el mateix. L’obra de Fuster, de Joan Fuster, sempre el perdurarà, però la seva presència, la seva persona, escèpticament convencia els indecisos… Home entre els homenots ens va fer de pare a molts que havíem nascut orfes de referents. Absent dels sorolls socials va agafar els matxos i es va llençar a dir ben alt i clar que “Ara o mai!”. I ara som en un altre Ara o mai i per això avui el recorde.
Recorde un examen suspès i saber la notícia de la seva mort precisament perquè s’ajornava l’examen que Vicent Salvador, mestre i amic, meu, amic i deixeble seu, ens havia preparat. El Fuster que encara em sorprèn és el Fuster poeta, potser perquè és l’ànima, que tots sabem que no existeix, que m’arriba quan el llig. Però el Fuster que més m’agrada és el cuiner de les idees, el performador de la paraula, el seductor dels arguments. He après a a entendre’l per ell mateix, i perquè el meu Xavier Lluna me l’ha sabut explicar i jo he après amb ell a explicar-lo una miqueta també.
Demà farà 23 anys que jo tenia 23 anys. Coses de l’edat. Em dol pensar que se’n van sempre els millors, però això és una estupidesa, se’n va tot lo món, sempre i inexorablement, però segons qui se’n va, fa més mal.
L’obra queda, com deia. L’obra que és la clau que obre tots els panys de la consciència nacional valenciana. L’obra que fa dubtar més que no afirmar. L’obra que, pensant-la, i sense saber com, assumeixes que dibuixa massa bé els dubtes com perquè no els pugues arribar a concloure tu mateix. És l’obra ingent d’un home enorme i només us demane que no l’obideu als prestatges, que la revisiteu, que l’expliqueu.
Fuster em va fer conscient de la meua inconsciència secular, de la meua pertanyença a un poble oprimit i obligat a autoculpar-se, obligat a fer de la festa la clau de volta de la seua personalitat, obligat a creure i a besar mans de bisbes quan l’anticlericalisme s’havia inventat entre pilotada i pilotada de galotxa i raspall… Fuster em va ensenyar també que quan més convençut estàs que tens la veritat, més n’has de dubtar. Fuster em permet creure que el futur existeix i que només depèn de quants Fusters estem disposats a crear com a poble per entendre quina vigència tindrà el futur compartit.
Al Principat estant, Fuster és un enorme desconegut i per a la majoria de catalans i catalanes principatins és igual de desconegut que ho ha estat sempre per a la majoria dels valencians que m’estime… però Fuster és la prova irrefutable que un dia serem poble lliure, poble intel·ligent, poble creador de somnis i mites… només si hi creiem.
Et recorde, Joan. T’estime i et dibuixe amb claredat en una imatge que només he recreat a partir de mil fotografies i mil textos teus. Et vaig veure poc, però et vaig veure… amb una americana a quadres pujant amb mi en l’ascensor del Departament de Català i després, de sobte, darrere d’un vidre estirat al taüt. Vaig aixecar la mà amb llàgrimes als ulls i sé que encara ara deus riure una mica de tanta vehemència innecessària. I tanmateix, la raó de tanta vehemència eres tu, sempre vas ser tu. Paradoxes sense fronteres.
Descansa en pau, però, si pots, encara que no hi cregues, com jo no hi crec, reencarna’t en algú que entome aquest Ara o mai reformulat que ara vivim molts.
En tot cas, gràcies per sempre dels sempres i, escèpticament també, amén.
Caps de fusta 