General

Videoblog

Origen: Videoblog

Us heu assabentat que els vostres companys i companyes ja estan fent de crítics i analistes literaris en un format audiovisual? No us ho podeu perdre. Escolteu-los i comenteu en els seus blogs el que us sembla la seva feina. La xarxa és viva si és de tots.

Aviat podrem veure i reviure (els que hi van ser) la interpretació de la visita als escenaris de El Cafè de la Granota per veu dels vostres companys. Hi podeu fer les aportacions que considereu oportunes i us animem molt a fer-ne, per descomptat!

 

Anuncis
Estàndard
independència

Fuster ad eternum.

Ara fa 23 anys, el 21 de juny de 1992, el món que jo coneixia es va fer, de sobte, una miqueta més xicotet. Es va empetitir i prou. I mai més no ha estat el mateix. L’obra de Fuster, de Joan Fuster, sempre el perdurarà, però la seva presència, la seva persona, escèpticament convencia els indecisos… Home entre els homenots ens va fer de pare a molts que havíem nascut orfes de referents. Absent dels sorolls socials va agafar els matxos i es va llençar a dir ben alt i clar que “Ara o mai!”. I ara som en un altre Ara o mai i per això avui el recorde.

Recorde un examen suspès i saber la notícia de la seva mort precisament perquè s’ajornava l’examen que Vicent Salvador, mestre i amic, meu, amic i deixeble seu, ens havia preparat. El Fuster que encara em sorprèn és el Fuster poeta, potser perquè és l’ànima, que tots sabem que no existeix, que m’arriba quan el llig. Però el Fuster que més m’agrada és el cuiner de les idees, el performador de la paraula, el seductor dels arguments. He après a a entendre’l per ell mateix, i perquè el meu Xavier Lluna me l’ha sabut explicar i jo he après amb ell a explicar-lo una miqueta també.

Demà farà 23 anys que jo tenia 23 anys. Coses de l’edat. Em dol pensar que se’n van sempre els millors, però això és una estupidesa, se’n va tot lo món, sempre i inexorablement, però segons qui se’n va, fa més mal.

L’obra queda, com deia. L’obra que és la clau que obre tots els panys de la consciència nacional valenciana. L’obra que fa dubtar més que no afirmar. L’obra que, pensant-la, i sense saber com, assumeixes que dibuixa massa bé els dubtes com perquè no els pugues arribar a concloure tu mateix. És l’obra ingent d’un home enorme i només us demane que no l’obideu als prestatges, que la revisiteu, que l’expliqueu.

Fuster em va fer conscient de la meua inconsciència secular, de la meua pertanyença a un poble oprimit i obligat a autoculpar-se, obligat a fer de la festa la clau de volta de la seua personalitat, obligat a creure i a besar mans de bisbes quan l’anticlericalisme s’havia inventat entre pilotada i pilotada de galotxa i raspall… Fuster em va ensenyar també que quan més convençut estàs que tens la veritat, més n’has de dubtar. Fuster em permet creure que el futur existeix i que només depèn de quants Fusters estem disposats a crear com a poble per entendre quina vigència tindrà el futur compartit.

Al Principat estant, Fuster és un enorme desconegut i per a la majoria de catalans i catalanes principatins és igual de desconegut que ho ha estat sempre per a la majoria dels valencians que m’estime… però Fuster és la prova irrefutable que un dia serem poble lliure, poble intel·ligent, poble creador de somnis i mites… només si hi creiem.

Et recorde, Joan. T’estime i et dibuixe amb claredat en una imatge que només he recreat a partir de mil fotografies i mil textos teus. Et vaig veure poc, però et vaig veure… amb una americana a quadres pujant amb mi en l’ascensor del Departament de Català i després, de sobte, darrere d’un vidre estirat al taüt. Vaig aixecar la mà amb llàgrimes als ulls i sé que encara ara deus riure una mica de tanta vehemència innecessària. I tanmateix, la raó de tanta vehemència eres tu, sempre vas ser tu. Paradoxes sense fronteres.

Descansa en pau, però, si pots, encara que no hi cregues, com jo no hi crec, reencarna’t en algú que entome aquest Ara o mai reformulat que ara vivim molts.

En tot cas, gràcies per sempre dels sempres i, escèpticament també, amén.exposicio-joan-fuster-3238

Estàndard
General

Fem-ho bé i fem-ho ja … o el valor persuasiu dels pronoms

La meva condició valenciana no ha pogut (ni ha volgut!) passar per alt la traca que comportaria en la terra dels meus pares que un dirigent polític de primer nivell cridés als quatre vents “Fem-ho bé i fem-ho ja!“… Buf, inenarrable. El fet és que he dedicat part del trimestre que hem acabat i part del que ara tenim entre mans a parlar als meus alumnes de les bondats i necessitats del bon ús pronominal, de la imprescindible necessitat de conèixer tant els referents cotextuals com de disposar d’un context que resolgui els dubtes referencials: cal saber els antecedents del text a què remeten els pronoms, així com les circumstàncies comunicatives que donen sentit al valor neutre de determinats pronoms. Els pronoms fan dinàmica una conversa, s’omplen de significat ràpidament quan estan inserits en un context de comunicació que, en el cas d’una conversa espontània, esdevé text mateix, és a dir, en una conversa el que fem, com mirem, el que mostrem, tot el que no és verbal és també text. Per entendre’ns. Si espero un amic i arriba tard, molt tard, com sempre fa, i el veig arribar amb cara de “aiquinmalqueemsap…” i li etzibo: “Fes-ho bé i fes-ho ja”… Quin significat tindria per a vosaltres el pronom “HO”? El veieu clar, oi? El títol de l’article d’en Junqueras parteix de la consciència meridiana que els seus lectors comparteixen el context del pronom i resemantitzen el valor comodí del verb “FER” de forma i manera diàfana, que dit amb paraules “processals” (és a dir, en el llenguatge del procés per la independència) vindria a ser: “Comprometem-nos tots plegats a arribar ràpidament a un acord polític que ens permeti convocar eleccions per guanyar la independència”.
Arribats a aquest punt, us deveu estar preguntant on caram vull arribar. Bé, un valencià criat en les implicituds culturals del valor neutre del pronom que ara ens ocupa quan s’aplega amb el verb FER, no dubtaria a fer una lectura primera en clau sexual: “Follem bé i follem ja”, la qual cosa, al marge de la boutade idiomàtica, em fa pensar si el titular del president republicà està descarregat d’aquesta interpretació més prosaica, ordinària i procaç. Perquè amics, el context peocessual (recordeu?) entès en clau metafòrica, es troba en un moment a dues bandes: Mas i Junqueras/ Junqueras i Mas. Som en el ball de l’enamorament animal, en un festeig extenuant en què el mascle canvia el seu rol pel de la femella o vol mostrar un bec més gros i uns colors més llampants per aclaparar i dominar la parella escollida. Com en tot festeig, els objectius finals passen per FER-HO. Si el pacte polític és una trobada amatòria, si es tracta de dur al llit a algú, és possible que Junqueras ens estigui dient que no és que no vulgui allitar-se amb en Mas, sinó que ho vol fer bé (us deixo marge perquè modalitzeu lliurement com seria això de “bé”) i millor avui que demà. Estem arribant al final d’un pacte que ha passat d’unes relacions epistolars fredes i distants a un immediat allitament amb tots els ets i uts?
És neutre escollir un títol així? Quan el valor col.loquial de “FER-HO” és el que és… Quins marcs conceptuals, metafòrics i culturals es posen en marxa alhora en llegir-ho per primer cop? Podem destriar-los o tots juguen la seva partida per poder copsar el valor global del que pretén dir l’autor? Per què no seria el mateix haver dit “Pactem bé i pactem ja”? Entendríeu el mateix exactament que en llegir “Fem-ho bé i fem-ho ja”?
En tot cas, em permeto recordar-li una màxima valenciana que participa de la seva preocupació i es mou en el mateix marc mental i metafòric. Quan algú, exclamant-se de les misèries que atenallen la condició humana vol reduir a l’essencial s’acostuma a sentir: “Els mals de l’ànima són tres: l’aixada, la llagona i el fes”. Però no passa ni un segon que algú recontextualitza metafísicament el dolor i respon: “Els mals de l’ànima són tres: fer-ho poc, fer-ho bé i fer-ho més”.
Doncs això: fem-ho bé.

Estàndard
General

Sé què implica SÍ i SÍ, només NO… Intueixo què pot ser SÍ i NO, PERÒ QUÈ VOL DIR SÍ i … .??

Un partit polític que recomana als seus militants que votin SÍ a la primera pregunta de la consulta del 9N i un (??) a la segona… Exactament amb què ho fonamenta? Quin argumentari té de cara a la ciutadania? Perquè els partits no són res en ells mateixos si no és ser una eina perquè la ciutadania que els ha de votar combregui, després d’un debat racional, amb els seus plantejaments, amb la seva visió ideològica del món. Però, perquè la ciutadania combregui amb el model ideològic o amb l’acció política que ofereix aquell partit, òbviament, n’hi ha d’haver, de proposta seva, no? Dic jo.

O sigui que la ciutadania que acostuma a votar ICV-EUiA o UDC romandrà òrfena de criteri en la segona pregunta. Revestit de llibertat d’elecció, el que de debò hi ha és manca de coratge polític. Perquè els partits polítics han de nodrir d’arguments i raons els ciutadans perquè aquests escoltin, valorin i decideixin. No fer-ho, devalua el posicionament dels partits i els converteix en superflus.

Tothom té llibertat per decidir si vol un SÍ o un NO a la segona pregunta, només faltaria! … però un partit polític no la té, no té aquest privilegi, un partit ha de demanar amb claredat quin suport vol per al seu model. El seu.

I veiem que al darrere de la indefinició el que hi ha és càlcul de riscos davant de tercers agents, mediocritat i feblesa en qüestions tan transcendents com aquesta, abandonament de la responsabilitat de definir un model alternatiu al SÍ+SÍ, manca de valentia a reconèixer que no hi ha cap opció vàlida en el SÍ+NO perquè ni ells mateixos, com a partits, poden garantir a què equivaldria el SÍ i el NO. Què creieu que pensarà un ciutadà responsable d’uns partits que renuncien a oferir-li un model viable per al SÍ+NO, però tampoc gosen dir-li amb claredat que la solució passa pel SÍ+SÍ? Imagino que deu ser la primera ocasió en què molts votants d’ICV-EUiA i d’UDC assumiran la llibertat de votar un segon SÍ i, simultàniament, de no votar-los mai més a ells, en tant que partits que renuncien a la seva funció principal.

Perquè d’això es tracta, oi, de deixar llibertat de vot als militants i deixar desassistits els ciutadans? Encara no sé com enfocaran la campanya per a la Consulta a 34 dies del 9N… Si no és que… Calla! Que no en faran, de Campanya, ells! Potser, tampoc no veuen del tot clar que s’hagi d’arribar a votar el 9N! O sí, que ho decideixi “lliurement” la militància… Oi?

D’altra banda, no entenc per què els és fàcil tenir un criteri sobre el que cal fer amb el pagament del deute o amb el dret de les dones a avortar lliurement en tots dos partits polítics (els uns amb un SÍ rotund a deixar de pagar-lo i a la llibertat de les dones; els altres amb un NO estruendós a deixar de pagar el deute i a deixar llibertat a les dones) i els és tan difícil, en canvi, optar per un SÍ o un NO a la segona pregunta? La resposta la tindrem el dia 9N, companys.

Estàndard
país, política

Demà faig vaga, hòsties!!

Demà hi ha vaga. Avui, al meu centre, hem fet reunió de professors per compartir criteris i reflexionar sobre què faríem. Jo, per primer cop en molt de temps, he exposat unes quantes argumentacions en públic sobre el per què aquest plantejament de vaga no em convencia… bàsicament: no m’agraden les vagues contra lleis que ja han estat aprovades. La derogació d’una llei només es fa quan hi ha majories parlamentàries refrendades per majories socials. En essència, o els posem a casa seva o els governs peperos continuaran fent de les seves, és a dir, lleis classistes, centralistes i uniformitzadores, defensores del confessionalisme i privatitzadores. Raons, em direu, més que suficients per fer vaga… no, per fer vaga no, per muntar-la ben muntada!!… però no quan ja s’ha aprovat, ja que esdevé un gest simbòlic. Les raons que no pesen en mi, per molt que entenc que són les d’alguna gent sincera, són les econòmiques (i que consti que cada mes que passa tinc una economia més lamentable i depauperada, com moltíssims altres conciutadans meus i, per tant, em sobren gestos futils i em calen accions i fonaments…). Sí que em pesa, però començar ja a pensar en clau del meu país i havia valorat el gest de no fer una vaga per una llei feta a Espanya en clau espanyola, també crec que té força simbòlica… Però, al final, al final, em fa molta ràbia que la vaga (un instrument digníssim i menysvalorat com la practiquem molts cops) no serveixi per al que ha de servir que és fer esmenar postures i serveixi, per contra, per reforçar-les “a toro pasado”.
I bé, en això estava quan, ara fa uns minuts, estenia la roba i m’he vist anant demà a l’institut, entrant per una porta plena de companys i companyes que tampoc farien vaga, com molts altres cops no l’han feta, i la veu de l’Ade ha ressonat en el meu cap: “Profe que demà jo no vinc que el meu pare m’ha dit que hem de fer vaga…”. “El meu pare m’ha dit que hem de fer vaga”… I jo, aquest matí, intentant convèncer-me que el suport dels pares i mares era essencial i que no el teníem. Només un pare o una mare és suficient per no anar demà a l’aula. No aniré a la manifestació de Barcelona, això sí, perquè encara em dol que la mobilització es faci així de malament, però sí que faré vaga. I tant que en faré, perquè la LOMQUE (LOMCE en espanyol) i la LEC són lleis que només es diferencien en el model lingüístic i en poc més, perquè portem anys essent retallats per on més mal fa a la societat, pel futur dels ciutadans més febles, els menors… perquè la democràcia no és una paraula buida i no es fa només als parlaments, tot i que els parlaments estan per fer-la real i legal. Perquè sóc poble treballador i sento que he de ser on es defensen les idees que em fan ser com sóc.  Jo, companys i companyes, demà, per tant, faré vaga i no m’esperaré a dir-ho a les dotze de la nit!! Hòsties ja!! 😉

Estàndard
independència, país, política

Cercas té dret a decidir com dir el que pensa i jo tinc dret a dissentir-hi.

Aquest estiu passat (ja el sento passat, buf!) vaig acabar de llegir Las leyes de la frontera, una novel·la de Javier Cercas que reflexiona sobre el valor de l’amistat i el paper dels secrets en la formació de la psicologia i del capteniment de persones que viuen a cavall de dos móns, entre d’altres temes i no menors. Una obra que et reenvia a un passat recent; tan recent, que molts dels lectors hem vestit la roba dels protagonistes, hem ballat la seva música o hem consumit (o vist com ho feien altres) algunes de les drogues que componien un paisatge literari molt ben construït… tot plegat, aquest estiu, m’ha fet entendre, certament, quines eren algunes de les lleis de les fronteres.

He llegit, ara fa uns dies, l’article del mateix Javier Cercas, publicat al diari El País el dia 13 de setembre i, sincerament, he sentit un clar desencís, m’he sentit rar en acabar de llegir-lo, com si les idees que hi havia al darrere del text no fossin les adequades, ni a la persona pública ni al seu tarannà. He de reconèixer que m’agrada molt el que escriu i com ho escriu i que, a més, m’alegra que sigui conciutadà meu, intel·ligent i lúcid… i tanmateix…

A més a més, m’encanta que gent cabal i assenyada, de mirada oberta al progrés, opini diferent a mi en un tema tan trascendent com el de la independència del nostre país, el seu i el meu, perquè és el que cal a aquest procés que vivim tots plegats: rigor, fonamentació argumentativa i presa en consideració; en altres mots, el menyspreu i la displicència que mostra la intel·lectualitat espanyola cap al que viu Catalunya en els darrers temps, com diu en López Burniol a La Vanguardia avui mateix, només contribueix a fer la cadena més grossa i més ferma. A mi ja em va bé que reafirmin amb el seu menysteniment el que desitgem i que més gent s’hi uneixi, però, com que vull que la gent vingui al posicionament que jo defenso convençuda del tot, prèviament hem de constrastar parers i, si és possible,  amb contrincants dialèctics de la vàlua intel·lectual d’en Cercas. Jo encantat, a contrastar parers… i tanmateix…

També he llegit una entrada de bloc de Julià Álvaro (el meu amiguet Víctor que el va compartir al facebook) que respon l’article d’en Cercas, establint-hi un debat, com caldria que fos des d’ara. El que hauria de ser, sí:  persones lliures opinant a la xarxa i als mitjans, xerrant fent un cafè, manifestant-se als carrers amb un somriure als llavis perquè creu en el que crida i sap que el que crida no és contra ningú, només contra les posicions que neguen el mateix procés. I l’article de Julià Álvaro busca aquest debat i crec que s’hi enfronta amb rigor i honestament i sí, ho aconsegueix, sí, sí, però…

I tanmateix…

Em dol pensar que el màxim que pugui fer la intel·lectualitat benpensant que defensa l’opció unionista sigui el que ha escrit Cercas… Em fa mal que en Cercas vengui una moto tan fàcil, fent servir plantejaments tan simplistes com comformistes. Ell no, no ho vull, això. Manté l’escriptor gironí la tesi que això del “dret a decidir” és una invenció gens democràtica que manipula una minoria (els convergents) des del poder com a instrument polític i que revesteixen de retòrica democràtica. Segons ell, tot plegat és un afer convergent. Bé, ell no acusa els convergents amb claredat meridiana de ser els artífexs de la minoria, ho dic jo, però ell insinua que ells són o representen a aquesta minoria que té agafats pels ous ideològics també els partits d’esquerra (ERC, CUP, ICV… també PSC, no?), els quals porten el “dret a decidir” als seus programes perquè són incapaços d’afirmar el que ell afirma… Literalment: ” (…) no se puede ser demócrata y estar a favor del derecho a decidir, porque el derecho a decidir no es más que una argucia conceptual, un engaño urdido por una minoría para imponer su voluntad a la mayoría”.

I com ho pot saber ell, això de les minories i les majories? En què es basa? “El dret a decidir” va anar als programes electorals de CiU, PSC, ICV-Euia, ERC, CUP, Solidaritat, dels quals només va quedar fora del parlament Solidaritat i sumant tots els diputats dels partits que constrastaren aquest aspecte arriben a més de 100 escons del Parlament de Catalunya, més de 2/3 de parlamentaris. No són vàlides aquestes majories escollides pel poble sobiranament, amic Cercas?

Un demòcrata, per tant, no pot defensar el dret a decidir. Ho diu ell. Un demòcrata pot voler la independència, i demanar-la, però l’ha de reclamar segons la llei. La llei, avui, no impedeix un referèndum consensuat amb l’estat, per tant demanar-lo no és antidemocràtic,  però ell, en Cercas, creu que és més democràtic que aquesta mena de qüestions de minories capcioses i de majories infantils i manipulades no es voti plebiscitàriament, en referèndum, sinó que és millor que primer la ciutadania voti majoritàriament i clara els partits independentistes en unes eleccions normals i quan això passi, quan hagin guanyat les eleccions, la qual cosa demostraria que la independència és cosa de “majories socials” i no de “minories elitistes”, llavors, i només llavors, es podria fer un referèndum… En Julià  Álvaro, vist això, manifesta: ” Bueno, lo que debería explicar el autor es el por qué de esta independencia a dos vueltas.  Si las elecciones ya demuestran que hay una mayoría independentista, ¿para qué se necesita el referéndum?, ¿qué sentido tiene obligar a una consulta para demostrar lo que ya sabemos? Demuéstrame que quieres la independencia para que yo te pregunte si quieres ser independiente… Extraño, ¿no?
En definitiva, que si a Javier Cercas no se le ocurren nada más que razones procedimentales para evitar la convocatoria de un referéndum, si ni él es capaz de esbozar una alternativa que pueda resultar atractiva para que los catalanes, mayoritariamente, quieran seguir en/con España… es que la que cosa está muy mal”.

Doncs, d’això morí la “uela”, com diuen al meu poble. Ens quedarem esperant algú que cregui en l’unionisme, que sàpiga defensar opcions en positiu, que retruqui, envidi i cridi “la falta” (això és el que es fa quan es juga al truc), amb arguments de pes, proactius, convençuts de la seva bondat, carregats de proves que els substentin, i que no es basin només a desmuntar els arguments dels altres titllant-los d”antidemocràtics” o considerant-los en el límit de la intel·ligència perquè són “manipulats per minories”. Jo voldria un Cercas valent intel·lectualment parlant i no amagat darrere dels tics més rovellats: “Es posible que en los últimos tiempos estemos viviendo en Cataluña una suerte de totalitarismo soft; o, por usar de nuevo el término de Pierre Vilar, una suerte de “unanimismo”: la ilusión de unanimidad creada por el temor a expresar la disidencia”… jo interpreto:  “com que voler participar en un referèndum és impecablement democràtic i sé que el que demanen és això, però si poden participar en una consulta X es probable que es demostri que les minories elitistes sumen tant que esdenen majories socials espatarrants, el que faré és denunciar que han segrestat el concepte de democràcia i els que pensen com jo no poden dir res perquè si es manifesten en públic en contra del dret a participar en un referèndum se’ls acusa de ser antidemocràtics…” per això hi ha un risc de totalitarisme suau, “totalitarismo soft”, segons l’autor de Girona. Això em sona. M’ha passat molts cops a la vida. Hi ha un tema de debat en un entorn social, tu et posiciones i argumentes amb convicció, fonament i passió i després se t’acusa de manipular perquè l’altre no ha sabut posicionar-se i argumentar o ho ha fet amb un deix de “d’això hem de parlar, ara?, buf…'”.

Tan senzill ho veus, amic Cercas? Tan maniqueu? No et fa res convertir en ramats de xais obedients a les classes dominants a centenars de milers de conciutadans teus que sortim al carrer amb un somriure als llavis a agafar-nos de les mans per reclamar la independència un any i un altre? Han de callar els unionistes a Catalunya, des de quan? Et podria presentar uns quants pares i mares de nens de futbol base que no se n’estan gens de posar a parir el procés i de cagar-se en déu, la creu i el fuster que la féu! Són pàries els socialistes perquè diuen el que pensen? Sí, ho creus això? I la Camacho o el Rivera… si ja no queden globus per enlairar ni banderes espanyoles i catalanes per cosir en un matxihembrat gens estètic, per cert. Tan pocs i tan febles són les teves raons que has d’acusar de poc democràtic aquell que defensa escollir opcions democràticament? No tens més arguments i millors? No m’ho facis això, Javier, no em deixis orfe de contrincant.

I què em dius d’això que escrius?: “Me explico. En democracia no existe el derecho a decidir sobre lo que uno quiere, indiscriminadamente. Yo no tengo derecho a decidir si me paro ante un semáforo en rojo o no: tengo que pararme. Yo no tengo derecho a decidir si pago impuestos o no: tengo que pagarlos. ¿Significa esto que en democracia no es posible decidir? No: significa que, aunque decidimos a menudo (en elecciones municipales, autonómicas y estatales), la democracia consiste en decidir dentro de la ley, concepto este que, en democracia, no es una broma, sino la única defensa de los débiles frente a los poderosos y la única garantía de que una minoría no se impondrá a la mayoría.”

Com pots reduir el tema tan i tan a l’absurd? Com? A l’absurd dels semàfors o al clixé dels impostos. Aspectes que, tot sigui dit, tampoc enfoques bé… els independentistes no volem saltar-nos semàfors ni deixar de pagar per sostenir les diferències socieconòmiques de la nostra societat i d’altres també, els independentistes creiem en la responsabilitat individual i en el compromís, el que passa és que les qüestions de seguretat vial sabem que són revisables, volem decidir on van els nostres semàfors i cada quan han de marcar vermell… i els impostos, què vols, que et digui? Les disposicions fiscals són constantment revisades, igual que les lleis que les imposen… només volem pagar impostos i reinvertir-los amb justicia seguint els criteris que la nostra societat vulgui, no els que vulguin interessos de “minories econòmiques i polítiques” que, aquestes sí, toquen els crostons dels polítics escollits “legalment”.

Com creus que, després de banalitzar la petició democràtica de votar el nostre futur com a poble,  ens prenguem seriosament que al mateix article diguis: “¿Significa esto que los catalanes no tenemos derecho a decidir sobre nuestra independencia? A mi juicio, tampoco: si una mayoría clara e inequívoca de catalanes quiere la independencia, parece más sensato concedérsela que negársela, porque es muy peligroso, y a la larga imposible, obligar a alguien a estar donde no quiere estar. La pregunta se impone: ¿existe esa mayoría? Los partidarios del derecho a decidir sostienen que precisamente para eso, para saber si existe, es indispensable un referéndum (en este asunto, las encuestas no sirven, como comprobamos en las anteriores elecciones); pero, antes de usar ese recurso excepcional e imprevisible, cualquier político honesto y prudente usaría el recurso previsto por la ley: las elecciones.”

Això que dius, que “se nos tendría que conceder la independencia” és més democràtic que voler oferir a tothom la possibilitat de decidir-ho en llibertat, sense tutelatges? El teu fil argumentatiu torna a les eleccions i a la llei com a recurs excusatori per acabar en el que et manté, o que jo interpreto que et manté en tot el teu posicionament: tu no creus que el que està passant sigui seriós, sinó que és, com sempre, una cosa de la burgesia catalana que reclama més poder manipulant el poble. Es nota, ho sento, però del teu discurs em queda aquesta sensació de déja vu et déja écouté; de encore, mon ami… de pobresa argumentativa.

No saps com em sento d’oblidat, ara mateix, jo que t’esperava per desobeir la llei a aquest costat de la frontera, sabent com sabem que algunes lleis no sempre són iguals per a tothom, sovint són més iguals per a uns que per a d’altres i a més, algunes constitucions, la del 1978, per exemple, responen a fets historics que no sóc digne de recordar-te a tu, precisament, perquè ho saps de sobres.

El poble està al carrer i demana ser escoltat, demana llibertat i això és política en estat pur… recórrer a la llei és excusa, recórrer a la desqualificació i al menysteniment és innecessari.

No és un bon article el teu i em sap greu. Llàstima.

Estàndard
independència, país, política

Ara mateix només ens cal fermesa.

Els esdeveniments que vivim tots plegats al Principat de Catalunya i, en certa manera, tots els homes i dones conscients nacionalment arreu dels Països Catalans, no ens superen, ens sostenen. Ens sostenen perquè tots sabem d’on venim i molts hem decidit cap a on volem anar. Aquesta certesa nostra, demostrada cívicament i política un cop i un altre des de ja fa molt i molt temps per a alguns i des de la Diada del 2012 per a molts altres, no és clar del tot que hagi evolucionat cap a la fermesa. Ara necessitem certesa i alhora fermesa.

Ens cal començar a aplicar mentalment la fermesa, el rigor, que no és incompatible en absolut a escoltar matisos i opinions divergents amb la independència de Catalunya, ans al contrari, anhelem un debat en què ens puguem mantenir ferms amb les raons i amb els sentiments. Fermesa, la d’ara, abans encara de saber quan i com serà la pregunta al poble, perquè la Via Catalana ha internacionalitzat el procés que vivim i, ara sí, l’Estat Espanyol mou cartes al més alt nivell a Europa i al món. De sobte es crida a consultes ambaixadors que han opinat a favor que el poble català sigui consultat i els amics de la Comissió europea afirmen amb la boca petita i en públic que els “tractats europeus deixarien d’aplicar-se a un territori que se segregui d’un estat membre”. Cap problema. És d’esperar, com ja ha passat abans, que el discurs dels Duran i dels Navarros, de les Camachos i els Riveres, dels Fabres i dels Bauzàs que no n’han tingut mai cap altre, es mostri ara en públic amb totes les de la llei: “Ja us ho déiem…”, ens interpel·len admonitòriament. Els processos tenen això: flueixen i els factors d’anàlisi es multipliquen. I és bo que sigui així. Demostra que el procés és viu, esta en marxa. Que se’n parli al món ens és cabdal.

Només hem de confiar en la nostra determinació i en el convenciment que hem arribat on som i a voler el que volem des de la raó i a còpia d’hòsties mil a les galtes nacionals i al clatell del cos social en forma d’escanyament i retallades en estat del benestar. No han de ser afirmacions “d’opinió jurídica” les que ens amoïnin (i menys encara si qui mou els fils descaradament és el Ministeri espanyol d’Afers Estrangers!), sinó la nostra pròpia desconfiança en el fet que estem fent via pel bon camí. La desconfiança ens farà perdre la fermesa i, ara mateix, ens cal tota, a menys d’una setmana després de l’11 de setembre de 2013.

Arribarà el moment que totes les opinions seran a la palestra i caldrà debatre, amb nosaltres mateixos i amb els nostres conciutadans, amb els convençuts d’un opció i d’una altra, i els demòcrates ja esperem aquest moment. Però no és el moment d’ara mateix. Ara, només assistim tot just a un joc d’estratègies pseudopolítiques amb excuses, més que raons, de tipus jurídic i administratiu. I abans del debat seriós, és a dir, quan tindrem data i pregunta, encara hi haurà més moviments: portaran lleis i decisions del parlament al Tribunal Constitucional, apel·laran a l’articulat de la Constitució per anul·lar l’autonomia, el Parlament, i, si poden, per inhabilitar (o més!!) els nostres governants i diputats al Parlament… i tot això demanarà de nosaltres: fermesa cívica, conseqüència ideològica, fortalesa moral i claredat discursiva… i una immensíssima confiança que el món occidental ens ha vist, ens sent i no apartarà la mirada… però si ho fa, si mira cap a un altre costat com ja va fer en altres moments de la nostra història, ens hem de fer visibles per mitjans personals i directes a la ciutadania, a la gent d’Europa i no només als seus governants. Tenim eines a le smans per fer-ho. El nostre ha de ser un procés exemplificador de com un poble pot moure’s en pau cap a la llibertat. Això no ha de ser de cap altra forma. Mantenim-nos ferms en la nostra raó ara i sempre, però ara més que mai perquè entrem en el moment clau i encara no tenim un adversari que hagi acceptat les regles democràtiques de la partida. L’adversari, les institucions de l’Estat Espanyol, juga a l’ús del poder amb l’excusa que és democràtic i constitucional, però no accepta la primera passa en democràcia: la veu del poble que reclama ser escoltat.

Tot això ho explico perquè conec el tarannà pacífic i tranquil de la gent dels Països Catalans i em passen pel cap imatges de veïns meus que despengen simbòlicament l’estelada del seu balcó a l’hora de la veritat. Si ha de ser així que sigui quan toqui, quan s’hagi arribat racionalment i emotiva a la convicció que la millor opció no és la independència perquè debatem entre conciutadans, i això ara no existeix. Ara encara ens hem de guanyar el dret inalienable a viure lliurement i democràtica. I en aquesta lluita, insisteixo, es vol fermesa. Molta fermesa… com la del jonc. Un jonc sol, aïllat, que deixa anar la mà de l’altre jonc s’arrenca fàcil d’una estrebada. Una mata de joncs arrelats, ben agafats de la mà, no són moguts, són ferms i, alhora, flexibles per moure’s en temps de tempesta. L’exemple de Llull, com veieu, ens pot guiar. Una mata de joncs és indestructible i és ferma. Fermesa, amics i amigues. Fermesa, companys i companyes.

20130917-111311.jpg

Estàndard