General

Vacances fora… feina pendent (com sempre)

Decidir que els dies de vacances seran de vacances és una cosa fàcil, només que has d’assumir que, en tornar, tota la feina que portava el seu ritme ha continuat al seu ritme i tu, que havies fet una aturada, has d’agafar el ritme novament… és el que té, això de treballar, tu.

Han estat uns dies magnífics, intensos, vius i, alhora, preocupats en parar esment de tot el que ha d’anar fent-se millor d’ara endavant. No sé si molts busquen una dies despreocupats i plans, jo no, no necessàriament, si de cas. He recorregut camins de mar i camins de terra, camins de coneixença i de retrobament i no n’estic gens cansat. Sé que el temps passat és bo en tot i per a tot. Queda molt per descobrir i espere poder-ho fer durant molt de temps al costat de qui ha trepitjat les mateixes pedres que jo, de qui ha solcat els mateixos mars.

Vacances finides, aquestes. En vindran més, segur… i ara toca treballar en tot el que tinc per davant… un final de curs ben intens.

Anuncis
Estàndard
General

Unes vacances merescudes…

Avui, tot just fa una horeta, han començat les meves vacances de primavera a l’institut, és a dir, les de setmana santa, per a la gent que creu que s’ha de creure. Encara tinc feina, aquesta vesprada-nit, però és cosa d’unes hores i ja estarà. Unes vacances merescudes? Sí, és clar. Amb menys diners per gastar, però amb més emoció per compartir-les d’una altra manera amb la gent que estime. Tot ha estat, darrerament, un tant novedós en la meva vida i provar és la forma correcta de saber què pots i que no pots dur endavant… així que provaré de fer vacances amb la Lidia i el seu fill, en Pau, que són dues persones que em fan sentir molt feliç. Viatjarem per terra i per mar, a prop, no gaire lluny, però ens mourem uns dies junts… i provarem a pactar els temps, els llocs, els àpats, els silencis, les rialles, els moments de solitud, el que va primer i el que va després. Res és clar si no hi posem llum. I, la veritat, la llum d’aquesta primavera és perfecta per obrir nous camins. A més, visitaré els meus de casa que esperen saludar-nos a tots plegats i que circulen amb les seues dinàmiques pròpies, les quals, si de cas, també haurem de fer una miqueta compatibles amb les nostres. Hi ha gent nova  al poble d’on sóc, ha nascut una xiqueta que té un nom català amb variant balear per no copiar el mateix nom català en variant comuna de la seua mare, que és cosina meua. Les coses modernes d’aquestes generacions a una terra, la meua, que malda per fer possible la transmissió cultural i lingüística a les noves generacions, malgrat els astres, els fats, el dimoni i els polítics fatxendes que capellanegen. Això, també seran vacances. I caldrà buscar temps per als que vindran al poble on visc després, perquè ells estaran de vacances i jo ja les estaré acabant: una neboda i el seu company amb amics amb llit inflable incorporat que m’ocuparan la casa… Vacances. De tot el que us dic, pensaments desficaciats aparetment, em quede amb el nou… amb els camins que recorrerem junts la Lidia, en Pau i jo mateix… i amb la novetat que, encara a una habitació d’hospital, quedarà el meu amic Xavier, el seu company i amic meu, en Jorge, i la monja virtual, la Vero, que ha fet el seguiment constant a la voreta del llit del Xavier que ha passat per l’experiència de vida més dura que mai haja afrontat.

Vacances. Què us sembla? Cadascú, les seues. Fins la tornada, doncs.

Estàndard
General

CONTRADICCIONS I VIDA PLENA

Estats de l’ànim en contradicció, una constant humana, supose. Divendres passat, gairebé a la mateixa hora que el meu amic estimat, el Xavier, era operat del cor, i encetava una nova etapa de la seva vida, es produïa a Malgrat de Mar, la ciutat on treballe, un acte educatiu i cultural que deixava petjada en els cors i en les ànimes de gairebé dos-cents estudiats de batxillerat, el concert de l’Andreu Valor, acompanyat de dos músics impressionants, el guitarrista, el Tata, i el precussionista, el Joan. Emocions girades, contradiccions dels sentits, un oxímoron cronològic, digne de ser narrat per algú que en sabés més que no jo.

Us ho explique perquè crec que la vida és així, plena de dobles sentits i de situacions dispars que conviuen, s’entrellacen i miren de fer-se oblidar recíprocament, o, per contra, de validar des dels dos pols que som vius i que paga la pena lluitar per gaudir de la vida. El concert de l’Andreu Valor, per un moment, em va mantenir al marge de les cabòries que portava a dins meu des de dies enrere i el neguit per saber com li anava a la taula freda de l’hospital al Xavier, em feia més conscient que, com ell hagués fet, paga la pena ser al costat dels teus alumnes pete qui pete, que la nostra feina, la de professors, la d’ell i la meua, ens atorga l’esperança de creure que el futur és també a les nostres mans, a les mans dels que toquen la guitarra i a les mans dels que encaminen el bisturí per fer possible que el Xavier puga continuar fent bategar el seu cor i el de centenars de joves, alumnes seus, que un dia gaudiran d’algun Andreu Valor que els acompanye i, per sempre més, continuaran gaudint del seu mestre, del meu amic, del meu estimat i preciós amic Xavier. El futur l’escrivim a cada passa, i no és una frase feta. Amunt l’esperança i la joia de sentir-nos vius convivint al costat de la tristesa i la preocupació per aquells a qui estimem… tot alhora, tot ensems, tot plegat.

 

Estàndard
General

CONTRADICCIONS I VIDA PLENA

Estats de l’ànim en contradicció, una constant humana, supose. Divendres passat, gairebé a la mateixa hora que el meu amic estimat, el Xavier, era operat del cor, i encetava una nova etapa de la seva vida, es produïa a Malgrat de Mar, la ciutat on treballe, un acte educatiu i cultural que deixava petjada en els cors i en les ànimes de gairebé dos-cents estudiats de batxillerat, el concert de l’Andreu Valor, acompanyat de dos músics impressionants, el guitarrista, el Tata, i el precussionista, el Joan. Emocions girades, contradiccions dels sentits, un oxímoron cronològic, digne de ser narrat per algú que en sabés més que no jo.

Us ho explique perquè crec que la vida és així, plena de dobles sentits i de situacions dispars que conviuen, s’entrellacen i miren de fer-se oblidar recíprocament, o, per contra, de validar des dels dos pols que som vius i que paga la pena lluitar per gaudir de la vida. El concert de l’Andreu Valor, per un moment, em va mantenir al marge de les cabòries que portava a dins meu des de dies enrere i el neguit per saber com li anava a la taula freda de l’hospital al Xavier, em feia més conscient que, com ell hagués fet, paga la pena ser al costat dels teus alumnes pete qui pete, que la nostra feina, la de professors, la d’ell i la meua, ens atorga l’esperança de creure que el futur és també a les nostres mans, a les mans dels que toquen la guitarra i a les mans dels que encaminen el bisturí per fer possible que el Xavier puga continuar fent bategar el seu cor i el de centenars de joves, alumnes seus, que un dia gaudiran d’algun Andreu Valor que els acompanye i, per sempre més, continuaran gaudint del seu mestre, del meu amic, del meu estimat i preciós amic Xavier. El futur l’escrivim a cada passa, i no és una frase feta. Amunt l’esperança i la joia de sentir-nos vius convivint al costat de la tristesa i la preocupació per aquells a qui estimem… tot alhora, tot ensems, tot plegat.

 

Estàndard