independència

Fuster ad eternum.

Ara fa 23 anys, el 21 de juny de 1992, el món que jo coneixia es va fer, de sobte, una miqueta més xicotet. Es va empetitir i prou. I mai més no ha estat el mateix. L’obra de Fuster, de Joan Fuster, sempre el perdurarà, però la seva presència, la seva persona, escèpticament convencia els indecisos… Home entre els homenots ens va fer de pare a molts que havíem nascut orfes de referents. Absent dels sorolls socials va agafar els matxos i es va llençar a dir ben alt i clar que “Ara o mai!”. I ara som en un altre Ara o mai i per això avui el recorde.

Recorde un examen suspès i saber la notícia de la seva mort precisament perquè s’ajornava l’examen que Vicent Salvador, mestre i amic, meu, amic i deixeble seu, ens havia preparat. El Fuster que encara em sorprèn és el Fuster poeta, potser perquè és l’ànima, que tots sabem que no existeix, que m’arriba quan el llig. Però el Fuster que més m’agrada és el cuiner de les idees, el performador de la paraula, el seductor dels arguments. He après a a entendre’l per ell mateix, i perquè el meu Xavier Lluna me l’ha sabut explicar i jo he après amb ell a explicar-lo una miqueta també.

Demà farà 23 anys que jo tenia 23 anys. Coses de l’edat. Em dol pensar que se’n van sempre els millors, però això és una estupidesa, se’n va tot lo món, sempre i inexorablement, però segons qui se’n va, fa més mal.

L’obra queda, com deia. L’obra que és la clau que obre tots els panys de la consciència nacional valenciana. L’obra que fa dubtar més que no afirmar. L’obra que, pensant-la, i sense saber com, assumeixes que dibuixa massa bé els dubtes com perquè no els pugues arribar a concloure tu mateix. És l’obra ingent d’un home enorme i només us demane que no l’obideu als prestatges, que la revisiteu, que l’expliqueu.

Fuster em va fer conscient de la meua inconsciència secular, de la meua pertanyença a un poble oprimit i obligat a autoculpar-se, obligat a fer de la festa la clau de volta de la seua personalitat, obligat a creure i a besar mans de bisbes quan l’anticlericalisme s’havia inventat entre pilotada i pilotada de galotxa i raspall… Fuster em va ensenyar també que quan més convençut estàs que tens la veritat, més n’has de dubtar. Fuster em permet creure que el futur existeix i que només depèn de quants Fusters estem disposats a crear com a poble per entendre quina vigència tindrà el futur compartit.

Al Principat estant, Fuster és un enorme desconegut i per a la majoria de catalans i catalanes principatins és igual de desconegut que ho ha estat sempre per a la majoria dels valencians que m’estime… però Fuster és la prova irrefutable que un dia serem poble lliure, poble intel·ligent, poble creador de somnis i mites… només si hi creiem.

Et recorde, Joan. T’estime i et dibuixe amb claredat en una imatge que només he recreat a partir de mil fotografies i mil textos teus. Et vaig veure poc, però et vaig veure… amb una americana a quadres pujant amb mi en l’ascensor del Departament de Català i després, de sobte, darrere d’un vidre estirat al taüt. Vaig aixecar la mà amb llàgrimes als ulls i sé que encara ara deus riure una mica de tanta vehemència innecessària. I tanmateix, la raó de tanta vehemència eres tu, sempre vas ser tu. Paradoxes sense fronteres.

Descansa en pau, però, si pots, encara que no hi cregues, com jo no hi crec, reencarna’t en algú que entome aquest Ara o mai reformulat que ara vivim molts.

En tot cas, gràcies per sempre dels sempres i, escèpticament també, amén.exposicio-joan-fuster-3238

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s