General

Diari de guerra…

Dimarts 14 de desembre de 2011

Estic mirant l’Àgora i tots se’ls veu molt convençuts que tot el que passa és molt senzill: només cal tornar els deutes. Els mercats, llavors, ens tornaran a fer confiança. Curiós. Només cal tornar els deutes i ningú es pregunta qui va fer possible que arribessin aquests deutes? Qui va facilitar diners a dojo sense miraments? Quants bancs responsables van deixar de demanar diners als mercats per deixar-nos-els? On era el control del deute privat i del social que provocava aquesta mànega ampla en temps de “bonança”? Ara ja està fet i “l’únic que ens demanen els mercats” és que els tornem els deutes. I el poble ara, tots nosaltres, els hem de pagar de la nostra butxaca, els de tots els irresponsables que han nadat i neden en els mars procelosos de les finances i dels diners virtuals i els nostres deutes propis, els que vam adquirir amb la nostra casa, amb la nostra empresa, amb la nostra formació. Els hem pagat als bancs la seva política empresarial de disbauxa i ara també hem de pagar el deute dels estats: menys sou, més impostos (indirectes, això sí, no fos cas que els banquers, els especuladors i els ricatxos, s’enfadessin!!), més pèrdua de qualitat de vida social… potser és molt fàcil, però ja us dic jo que amb tot el que ens ve a sobre (PP i CiU governant), a mi no em serà GENS fàcil assumir-los, tots els deutes. I jo no havia estirat més el braç que la màniga, entre d’altres coses perquè tot la meva vida he viscut, si em permeteu, amb samarretes de mànega curta. Quins collons!! Voteu, voteu governs de dretes i prepareu les festes de Nadal!

Ara resulta que calen més retallades si volem que el senyor conseller quadri el pressupost… 16.000 o 18.000 milions d’euros resoldrien el problema? Doncs ja està, no els donem o no els donem tots abans de sortir d’Espanya, donem–los-en 3 o 4 mil per pagar els nostres deutes i amb els 13.000 restants i tot el que cal revisar abans de retallar: extres de directius i alts directius, acomiadaments de luxe a gestors privats, eliminació d’administracions caduques, etc. ja no caldrà fer retallades del que ens permet viure amb una certa dignitat: el nostre sou guanyat amb el nostre esforç, dedicació i màxima responsabilitat pofessional.

M’ha semblat deduir que els experts econòmics de l’Àgora deien que les retallades que planteja fer el Molt Honorable i les que farà el correpresident espanyol, no són pertinents, és més que generen la sensació que tot és un desastre i que estem fatal de la fatalitat… han dit, fins i tot, que no s’entén que se’ns demani treballar més i millor per menys, que els sous vagin lligats a la productivitat i, a canvi, es vulgui retallar el complement dels sous per productivitat (en el meu sector, el públic docent, l’única millora de sou que tenim lligada a la productivitat són els estadis o sexennis i en la proposta de la Generalitat, pengen d’un fil!). Si els experts creuen això, què fem, els fem cas a ells i enviem a la merda la proposta de retallades del senyor Mas? Jo ja tinc la boca oberta per dir-ho… “A la m…!!”

(…)

Perquè les creences són de cadascú i el paper social de les institucions que les representen pot ser subvencionat sempre de forma democràtica i transparent, però no perquè les jerarquies eclesiàstiques continuïn tenint decisió política amb diners de tots. Les esglésies als temples i els diners públics per a tasques que ens pertoquin a tots. Retallem a zero els diners a les esglésies i subvencionem les tasques d’atenció social de les organitzacions eclesiàstiques (siguin de l’església que siguin), si no les fa ja una institució pública, com ara la salut i l’ensenyament. Els creients que paguin el cost del manteniment de les seves estructures i que es comprovi si en són tants com diuen que són!

Dijous, 16 de desembre de 2011

Un 20% de pèrdua salarial prevista per al 2012, pagues extres a punt d’entrar als boscos de la mort, condicions laborals precaritzades, desprestigi social per part del govern en considerar-nos els afortunats de la peli i en assenyalar-nos sempre com el boc expiatori d’on es pot xuclar, conillets d’índies de les reestructuracions econòmiques d’un govern que es resisteix a ingressar més de qui més té… això és la funció pública a Catalunya avui.
T’hi apuntes? És un lloc on el canvi professional està garantit… a la baixa, això sí. I quan els funcionaris i treballadors laborals deixem de consumir… llavors què? Esperarem que el consum extern resoldrà el tema?

Deixen Amaiur sense grup parlamentari i UdP té grup parlamentari. CiU s’basté en la qüestió… S’HI ABSTÉ!!?? Crec que ja sé què farà el govern de la Generalitat i el central que es constituirà en uns dies… anar-se’n a sopar junts i a una orgia en l’hotel més car de Madrid que pagaran amb el diners que s’han quedat de tots els que treballem (perquè treballem, eh!, encara que estem de baixa i tot!!) en la funció pública catalana… 759 milions d’euros donen per a molta camaraderia… Estic que reglote de pensar en el que ens espera si no peguem un cop a la taula. Vull els meus diners quan em pertoca. Vull que el pressupost de la Generalitat, que també és llei, s’aplique… que ens paguen a temps i el que ens toca JA!!

Si CiU fos el que diu que és: sobiranista, no permetria que tot el que diu que està passant, passés amb tanta tranquil·litat. Crec que estan fent veure que el PP serà un govern que pagarà i, així, justificarà el pacte amb ells i reblarà el clau en totes les retallades que fan i que encara faran més els uns i els altres. Però com que no és sobiranista, no sap plantar-se i dir prou, només aspira a rebre els quatre cèntims que ens amollen les espanyes, busca el saitonet al cove (perquè el peix ja els queda massa gran!), senzillament és el partit de la dreta catalana que representa els interessos de la classe benestant que reclama ordre i pau, submissió i silenci, com que tot això és així… caldrà treure les màscares i dir a cada cosa pel seu nom i jugar amb les cartes descobertes: PP i CiU són el mateix i aspiren al mateix, CiU no és més que un partir regionalista espanyol i tots dos es deleixen per robar-nos als ciutadans perquè la Merkel no se’ls pixe a sobre. Ja està bé de mentides… l’única cosa que han acomplert ja i amb urgència del seu programa electoral és que els rics no paguen quan hereten… la resta del programa es pot ajornar… sine die.

Tinc por del que puc arribar a escriure al tenor del que passe demà….

Anuncis
Estàndard
General

De baixa = més temps.

Baixa. Sona malament, però realment, quan el mal va passant i estàs en allò que es diu “fase de recuperació” el que trobes és temps… temps que et regales per compensar el temps que no dediques a allò que et fa membre de la comunitat. Dormir més? Pensar? Ordenar idees i pensaments? No sé vosaltres, però jo necessite continuar endollat a la realitat, la de la meva feina, la de la societat i la de la gent que és al meu voltant. Per això escriure és una manera de fer-ho tot alhora… bé, tot no.. dormir són figues d’un altre paner.
El temps, aquests dies, m’ha permès córrer més pel Facebook i observar com els ímputs de tot el que gira al voltant del grup d’amistats admeses m’interessa més o menys, com sempre, però, en tot cas, em sereveix. I alhora, hi aboque sensacions, impressions, pensades, ocurrències, enllaços, que em fan sentir que, en algun moment del dia dels meus amics, jo també fomraré part del seu temps. Regla d’or: donar per rebre.

Els mitjans de comunicació fa temps que han ultrapassat les nostres expectatives, si més no les de la meva generació. D’alguna manera, l’avanç de tot plegat, la rapidesa amb què avui ens podem comunicar és tanta que hem perdut la capacitat de sorprendre’ns de res ja. I això no és bo. No ho és, perquè sense la sorpresa quedem en mans dels altres, dels que ens van donant les eines que cada dia entenem menys i emprem més. I, disculpeu, però en això de la comunicació passiva ja n’hem tingut prou amb la televisió. Pense que hem de fer un ús intel·ligent i conscient dels mecanismes de comunicació a la xarxa si no volem que acabin essent control·lats per les exigències del mercat o dels estats. Ho reconec, desconfiava (i encara mantinc un punt de reserva) del Facebook, del Twitter… però avui pense que és una eina potentíssima per fer real el que tant ansiem: buscar la nostra veritat a través de la dels altres que considerem iguals. Sí, d’acord, sempre es pot argumentar que no deixa de ser una empresa, un negoci que, a més, disposa de dades, informació, imatges, idees, de cadascun dels membres i que això fa por. Jo mateix ho he argumentat així en ocasions no fa gaires dies. Tanmateix crec que compensa. Per exemple: els meus millors amics s’han casat fa poc i amb unes poques imatges que hi vam recollir la Vero (la padrina) i jo (el padrí), vaig muntar un vídeo curtet que ha arribat “màgicament” a molta gent que se’ls estimava i que no va poder assistir, gent amiga, d’aquí i d’allà, gent que ha estat còmplice de la seva estima des de fa molt de temps i que, amb emoció, s’han sentit còmplices, ara també, d’aquell moment. Per exemple: la crisi que ens manté en tensió constant s’enriqueix de perspectives privades a la xarxa que et fan saber que els gurús de l’economia no sempre tenen la raó, ni tan sols una bona raó. Per exemple: un vídeo enllaçat del youtube fa possible que reafirmis les teves conviccions o que defensis una causa justa. Informació selectiva que pots arribar a gestionar amb filtres o deixar lliure i caòtica. Depèn de tu, de mi, de tots els que hi som. M’agrada viure en aquesta generació que ha conegut la gràcia d’escriure cartes amb paper i bolígraf i d’esperar pacientment una resposta i que ara viu en aquest món trepidant i immediat de les xarxes socials. M’agrada haver tastat els dos móns i saber-los redirigir. De fet, el Bloc, aquest i tots els altres, és això d’abans actualitzat: escrius sense pressa, esperant que algú et llegirà amb calma i desitjant que algú contesti algun dia, quan siga, quan vulga, quan li calga. I el Face és la porta oberta al futur.

Fills de dos universos socials i culturals, gent avesada al canvi… això som. El temps que ens regala la vida és el que ens permet aprofundir en el que suposa aquest canvi constant. Per això, crec, ens cal també la curiositat.

Estàndard