General

Febrer m’ha duit la carta tan precisa…

Marxa febrer i ens deixa anuncis de primaveres. La foto que veieu en la capçalera del bloc és de fa uns dies, a Romanyà. Un cop de llum, reflectida en el groc intens de la mimosa que senyorejava en aquell poble del Baix Empordà m’anunciava que el febrer marxa sempre amb una glopadeta de primavera… és com si diguera en una carta escrita en la mateixa natura: “Me’n vaig, quan jo marxe encara quedarà l’hivern, però no passeu ànsia que aviat vindrà el bon temps”. És un mes de trànsit, per això les flors dels ametllers són blanques com la neu que encara persisteix i el groc llampant de les mimoses vol ser un estiu primerenc, un estiu efímer i enganyívol, un estiu que ha de ser. Jo, que vinc d’una terra on els canvis naturals són prudents, mesurats, assenyats, encara em sorprenc després de molts anys passejant-me per aquestes terres quanta és la força canviant de tot el que arrela i s’enlaira. Brutalment delicat, tot plegat. L’altre dia vaig descobrir la mimosa florida guaitant per sobre del rastell, com una senyora empolainada que s’encanta veient passar els visitants per davant de ca seua, i ahir, tornant del monocrom verd dels tarongers que no tardaran gens a esclatar amb els flaires endolcits de milions de flors de tarongers, em vaig emmirallar en les ginestes que em saludaven fermes a la mitjana de l’autopista, asolellades, radiants. Febrer esmunyedís, alè de primavera.

Estàndard
General

Tastets de plaer…

Viatjar sabent que t’esperen i que ansies arribar. Xerrar amb els amics i no adonar-te’n que feia més de mig any que no els havies vist ni oït. Abraçar la dona que estimes i notar com el teu  cos s’omple de vida. Lluitar al sofà amb el nen que et mostra el nen que vas ser un temps (i que mai no has volgut deixar de ser, malgrat tot…). Menjar-te el plat d’arròs caldós amb fesol i naps (i cigrons perquè a mi m’agraden més) que ta mare t’ha preparat amb tanta estima. Ser besat, besar, estimar i ser estimat. Sentir com el diumenge s’escola rellotge avall i el que s’albira és un dilluns sense feina, una prolongació del diumenge, tan curt que ha estat. Notar la força del vent a la cara i sentir-t’hi insignificant. Pensar que els teus somnis només et fan feliç si els sents compartits. Aprendre de qui mai no t’esperaves aprendre res. Tastes de plaer, tastes de vida.

Estàndard
General

Els lleus matisos que fan sentir que alguna cosa hauria de ser millor…

Observe tot de comportaments, actituds i manifestacions privades i públiques que em fan posar la pell de gallina, ja sabeu, un borrissolet als pelets dels braços que evidencia que alguna cosa hauria de ser millor i un estremiment que neix al centre de les espatlles i provoca un sacseig de tot el cos, sec, evidenciador. La nostra societat avançada està plena de gent que pensa en els límits de casa seva, que es queixa en petit comité amb amics, amants i parelles de les mateixes coses que em fan aborronar, que llença missatges contundents a la xarxa i que, tot seguit, s’evadeix en una rutina, potser irrenunciable, però rutina al cap i a la fi, que esdevé la justificació per no contemplar el que és l’única solució perquè tot canvie: l’acció real. El món –en som testimonis aquests dies tot observant la reacció dels pobles nordafricans que han trencat el silenci– es mou, es belluga i mira de reequilibrar-se quan les coses se’n van de mare… i se’n van, de mare. No cal que siguen grans les tragèdies perquè continuen sent tragèdies. I com que les pantalles ens mostren tragèdies grans, ens fa l’efecte que les nostres són insignificants. No ens molesta l’atur en una societat opulenta perquè tenim subvencionada la consciència. No ens molesta que ens priven de la paraula perquè hi ha algú que té l’autoritat per decidir si ens l’atorga o no, la paraula, i és més fàcil delegar en l’altre la nostra responsabilitat. No ens molesta la desvergonya de qui se n’aprofita del poder en benefici propi, perquè creiem fermament que si no ho fes ell, algú altre ho faria. Sabem que l’atur o la feina amb condicions indignes és condició imprescindible perquè uns quants continuen vivint a cos de rei, i callem o ens queixem de boqueta. Assumim que ens hagen tret el dret a decidir o parlar, perquè ho fan pel nostre bé com a bons pares que no volen que els seus fillets tinguen problemes, pel nostre bé, “calla, fill meu, que si et mous t’arrisques i pots perdre el que tens”. El que tens, el que tinc, el que tenim. Tenir, tenir, tenir. Acceptem que ens roben perquè és tant el que es roba que està fora del nostre abast actuar contra ningú. És clar.

I tot al nostre voltant es mou amb aquesta rutina de buscar el tren per arribar a casa a una hora prudent, de mirar el lladre robant i continuar caminant perquè hem d’arribar al gimnàs, de callar perquè parlar fa que s’allargue tot massa en una reunió qualsevol i es fa hora de sopar… ja ho direm al Google-Apps, o al Facebook, al Twitter, o, millor, no ho direm, no fos cas que algú ens contestés i encara ens fes perdre la rutina. La puta rutina mandrosa, anihiladora, panxacontenta, exterminadora de la felicitat.

Lleus matisos del que veiem ens fan sentir que alguna cosa hauria de ser millor, d’una altra manera. Potser hauríem de començar per trencar alguna rutina: deixar que el veí negre, jove i amable ens ajude a portar la compra quan se’ns ha oferit a fer-ho… i aprofitar per conèixer-lo, que ja tocava; dinar un dia amb algú que ens ha demanat diners pel carrer, i xerrar-hi;  parlar en públic quan creiem en alguna cosa encara que perdem aquell tren; no cedir en la privació dels nostres drets laborals encara que ens coste la feina; quedar-nos a parlar de tu a tu amb algú que ens reclama sense mirar el rellotge; sortir a ballar un dia de festa i no mirar-nos-ho per la tele local; trencar el treball que no ens convenç encara que tinguem clar que ens l’acabaran aprovant; oblidar-nos que algú pensa per nosaltres i pensar en veu alta… per fi.

Som una societat ben estranya. Estem aparcats. Aparcats mentre esperem que algú vinga a posar-nos en marxa. Potser podem aprofitar la suau energia que es projecta a través del sacseig de l’esgarrifança i posar-nos en marxa nosaltres mateixos. Potser cal que fem la primera passa i deixar de queixar-nos amb la boca petita ja d’una punyetara vegada.

Estàndard
General

Sense senyal de TV3 al País Valencià… però amb moltes ganes de somriure pel futur!!

Ja he vomitat prou. Ja m’he queixat prou. Els rebesnéts dels que van entrar per Almansa o dels valencians renegats que van obrir-los les portes de la terra, fills i néts dels actors principals del franquisme, i encara franquistes aficionats, han tancat una porta més a la llibertat i a la vida plena del català a la seva terra: ma casa, el País Valencià. Ja en tinc prou d’insults en xarxa i de gestos indignats…. d’això, amics, ells se’n riuen. Només vull dir una cosa en forma de carta oberta al president de la Generalitat Valenciana:

Molt Honorable Senyor Francisco Camps:

Avui riu, potser, senyor president. Riga, perquè la gràcia que ens fa a nosaltres no és la seua. TV3 era i és una eina per a cobrir el nostre dret, el de viure plenament i democràticament en la llengua que els nostres pares ens han transmés. Vosté apaga una eina amb l’esperança que l’absència de l’eina apague la llengua i, sobretot, amb l’esperança que la política irracional, d’estómac i populista, del seu govern faça que el poble valencià continue hipnotitzat per la por, per l’odi, per la inactivitat i el torne a votar per tornar a gestionar la mediocritat: ser espanyols de segona i lloar el latrocini i l’expoli a què Espanya ens sotmet. Vosté aspira només a fer fum perquè els valencians i les valencianes no obrin els ulls i vegen que Espanya, com presumptament vosté també, s’enriqueix amb el que ens roba a nosaltres. Però ni apaga la llengua, ni ens enganya més. A nosaltres, no… justament als que véiem la TV3 fins a ahir.

Ens tornarem a aixecar, com sempre. No ha guanyat res, perquè no té la raó. Vosté actua en negatiu i nosaltres, els que ens movem a casa nostra sentint-nos de casa nostra, sempre actuem en positiu. Com que no té imaginació només aplica la raó de la força… nosaltres tenim la força de la raó i no és cap frase feta. Tornarem a veure la TV3, com siga, i farem que es puga veure amb totes les de la llei. Acabaran els seus dies d’impunitat i farem que el ciutadà torne a sentir que ha de sentir-se digne i la manera idònia ha de ser deixar de votar gent que es comporta indignament. La legalitat vigent que diu que respecta amb la decisió de retallar el dret dels individus a mirar la tele que més li agrada se la salta quan li convé (per exemple, ha desoït les sentències que l’obliguen a convalidar els títols de català de Catalunya i de les Illes Balears) i l’empra amb prepotència. L’única legalitat que ja no es pot reconèixer és la seua, “digne” representant del poble valencià. Se sent fort i és feble. Se sent guanyador i ja està derrotat en un món 2.0. Diu que se sent valencià i no és res més que un lacai del seu amo: Espanya.

Ens tornarem a aixecar i farem de la nostra terra un país pròsper, culte, despert, crític, intel·ligent, encuriosit, obert, solidari, amable, democràtic i orgullós de ser el que ha estat des del seu naixement: català de llengua i de cultura.

Ens tornem a aixecar, ara mateix. Ja tenim el fil tallat i l’agulla a punt per ser enfilada.

Desitge que esclate de felicitat, que riga tot el que puga amb els seus, que truque al seu superior jeràrquic del PP a Madrid i li diga que ja ha fet la feina que tocava, que València ja és més espanyola que ho era ahir… aprofite el moment perquè nosaltres ja anem cosint el futur que se’ns presenta meravellós ja que nosaltres podrem riure els últims. I ja sap què diu el refrany.

Pose’s el seu millor tratge, el que més s’estime de tots els que ha “comprat” amb els diners de la farmàcia de la seua dona i vaja a la millor sala de festa amb els seu govern a celebrar-ho. Nosaltres ens quedem ací, cosint el futur … mentre mirem La Riera a TV3 a la carta, ja sap, a internet. O potser no ho sap?

Josep Calatayud

Estàndard
General

On és el límit?

Quan arriba el moment de dir prou? I se sap mai quan cal aturar-se? En quin moment sabem que ha arribat un final-final, d’aquells que tanquen una història? Fins a quin punt som capaços de gaudir? I de patir? Existeix un aturador en la nostra vida? Hi ha límits que ens permeten saber l’abast de la nostra megalomania? I si n’hi ha, de límits, en general… ens fan sentir tranquils o ens neguitegen? Hi ha fronteres clares, segur? O és que és cert que no hi ha topalls, sinó que nosaltres som “limitats”? (…)

En tot cas jo crec que hem de creure en la difuminació dels límits, ja que al darrere d’una paret, acostuma a haver-hi un espai desconegut. La humanitat, de sempre, ha viscut aquesta dicotomia: davant de la fita, què cal fer? Aturar-se o transpasaar-la … i explorar.

Estàndard
General

Ara hauria d’estar corregint…

La cosa està així. Jo hauria d’estar corregint. Hauria, dic. Ja supose que imagineu que no ho estic fent, o que si ho estic fent és com si no ho fes, és a dir, els treballs estan al meu davant, però el meu cap no hi és. I, la veritat, no m’importa perquè a partir d’ara tindré moltes vesprades per corregir o per pensar que hauria de… Aquesta nit el cap em va al cent per hora i tot són condicionals i futuribles, res adult, res madur i assenyat… No sé si això s’hauria (veus! un altre condicional!!) d’explicar, però és el que em passa pel cap i en aquest lloc publiprivat m’he proposat no posar-me gaires límits. Per què no aturem les coses quan sabem que el final a què apunten és irremeiablement incòmode? Per què parlem quan sabem que ningú no pretenia escoltar-nos, sinó que només desitjaven que els escoltàrem? Per què ens sentim tan agredits pel que ens diuen i no pensem que ens ho diuen com si, en realitat, fos un altaveu del seu pensament que l’únic que reclama és atenció i empatia? Per què no som capaços d’aturar l’impuls instintiu d’autodefensar-nos en sentir el que ens diuen i pensem que, en realitat, no cal que ens defensem de qui ens estima? Què hi ha en els nostres mots de nosaltres mateixos quan parlem i què hi ha d’impostat perquè qui ens escolta se senta agredit pel que diem?

En fi, és el meu cap i té dret a anar a mil, si li plau. A més, sé que estaré marejant de mala manera en Jordi que diu que em cal una classe ben mogudeta a primera hora del matí per netejar les boires i les parides que solto… potser sí, potser, de fet això serà demà, però que conste que me la jugue si el meu cap no ha estat el vostre algun altre dia. Només us desitge que si us torna a passar o si és el primer cop que us passa el deixeu fer i que no us entren remordiments d’aquell “adult” que pensa que “ha de corregir” o qualsevol altra obligació que tingueu. Només us desitjo que us doneu el permís de convertir-ho tot en algun “hauria” personal i intransferible.

Au, bona nit.

Estàndard
General

No, igual no… ¡no hay rueda de prensa!

Les petites coses injustes que es repeteixen molt sovint acaben essent un gran conflicte. L’entrenador del Girona no s’havia negat a respondre en castellà només pretenia poder respondre en català a una pregunta de la TV3 quan ja n’havia contestat unes quantes en castellà. “És que ell era a Aragó, i no parlar-los en castellà és de mala educació”, per exemple, podem sentir com a resposta. La mala educació és alguna cosa que només es dóna entre nosaltres, els catalans, pel que es veu… dir-li que si la pregunta fos en anglès també la respondria és, entre d’altres coses, no entendre res de res, i de tenir molt bona educació, és clar!

Dues coses:

a) Si som a un estat en què la llibertat dels individus està protegida per un estat de dret, i si aquest estat ens diu constantment que els catalans som ciutadans d’aquest estat… com és que no es protegeix i es respecta la llibertat dels individus quan la volen exercir i se’ns vexa no considerant el català com a una llengua espanyola, una llengua que al Principat de Catalunya, al País Valencià, a les Illes Balears i a la franja de ponent (Aragó) és la llengua dels seus ciutadans, amb una reconeixement oficials en un grau o altre? Per què no podem parlar amb la llengua que volem parlar on volem parlar-la d’arreu de l’estat, com ells fan amb el castellà?

b) Què ha passat amb l’educació de la ciutadania d’aquest estat que des de l’any 1978 viu en una democràcia constitucional? Com és possible que els habitants d’aquests estat, després de 33 anys (dues generacions!!) encara no siguen incapaços d’entendre el català a l’Aragó, o el portugués de Galícia a Sevilla? O el basc, per molt difícil i impossible que se’ns haja venut que és? Com és possible que gent jove, educada en valors democràtics, no accepte que la diversitat existeix com a normalitat? Quina merda de planificació educativa s’ha fet al llarg de tots els governs democràtics?

Si no es respecta el dret individual de l’entrenador de Girona a parlar en català on vulga i quan vulga, el dret de tots i cadascuns de nosaltres, catalanoparlants, es veu inculcat… i si es tolera amb displicència aquesta “actitud”, estem donant per bona una manera de fer i de ser que continua essent antidemocràtica. L’entrenador del Girona va dir: “No, igual no… ¡no hay rueda de prensa!” i se’n va anar de la sala. Pense que va sent hora que aquest capteniment siga el de tots i totes: hem de dir que ja està bé i sortir de la sala d’aquest estat que no defensa la seva gent. Si no ens consideren seus, perquè parlem català, si creuen que parlar català a Osca és igual de descortés que parlar en anglès, si creuen que el català és tan allunyat de les seves vides que l’anglès, potser és que no som com ells i des del 1978 ens han mentit dient que en democràcia tots tenim drets i deures… quan resulta que els que parlen castellà tenen els drets i nosaltres, els deures.

Sabeu què? Hem de començar a adaptar el “¡No hay rueda de prensa!” a  la nostra realitat. No ens entenen a un restaurant: “¡No hay cena en este restaurante!”, no ens atenen en català en una companyia de telèfons: “¡no hay más llamadas telefónicas en su compañía!”, no podem veure pel·lícules en català al cinema: “¡no hay más compra de entradas en su cine!”, en castellà perquè ho entenguen,  i així, fins al “¡No hay más ciudadanía española de la que nos venden!”. Cal anar buscant dignitat  a fora, on siga que ens reclamen deures i ens reconeguen els drets, les dues coses. Si ells no es veuen en cor d’acceptar-nos, nosaltres no tenim per què ser-hi. No som nosaltres els que no entenem el que passa, són ells. O juguem tots amb les mateixes cartes… o haurem de deixar de jugar.

Estàndard