independència, país, política

Cercas té dret a decidir com dir el que pensa i jo tinc dret a dissentir-hi.

Aquest estiu passat (ja el sento passat, buf!) vaig acabar de llegir Las leyes de la frontera, una novel·la de Javier Cercas que reflexiona sobre el valor de l’amistat i el paper dels secrets en la formació de la psicologia i del capteniment de persones que viuen a cavall de dos móns, entre d’altres temes i no menors. Una obra que et reenvia a un passat recent; tan recent, que molts dels lectors hem vestit la roba dels protagonistes, hem ballat la seva música o hem consumit (o vist com ho feien altres) algunes de les drogues que componien un paisatge literari molt ben construït… tot plegat, aquest estiu, m’ha fet entendre, certament, quines eren algunes de les lleis de les fronteres.

He llegit, ara fa uns dies, l’article del mateix Javier Cercas, publicat al diari El País el dia 13 de setembre i, sincerament, he sentit un clar desencís, m’he sentit rar en acabar de llegir-lo, com si les idees que hi havia al darrere del text no fossin les adequades, ni a la persona pública ni al seu tarannà. He de reconèixer que m’agrada molt el que escriu i com ho escriu i que, a més, m’alegra que sigui conciutadà meu, intel·ligent i lúcid… i tanmateix…

A més a més, m’encanta que gent cabal i assenyada, de mirada oberta al progrés, opini diferent a mi en un tema tan trascendent com el de la independència del nostre país, el seu i el meu, perquè és el que cal a aquest procés que vivim tots plegats: rigor, fonamentació argumentativa i presa en consideració; en altres mots, el menyspreu i la displicència que mostra la intel·lectualitat espanyola cap al que viu Catalunya en els darrers temps, com diu en López Burniol a La Vanguardia avui mateix, només contribueix a fer la cadena més grossa i més ferma. A mi ja em va bé que reafirmin amb el seu menysteniment el que desitgem i que més gent s’hi uneixi, però, com que vull que la gent vingui al posicionament que jo defenso convençuda del tot, prèviament hem de constrastar parers i, si és possible,  amb contrincants dialèctics de la vàlua intel·lectual d’en Cercas. Jo encantat, a contrastar parers… i tanmateix…

També he llegit una entrada de bloc de Julià Álvaro (el meu amiguet Víctor que el va compartir al facebook) que respon l’article d’en Cercas, establint-hi un debat, com caldria que fos des d’ara. El que hauria de ser, sí:  persones lliures opinant a la xarxa i als mitjans, xerrant fent un cafè, manifestant-se als carrers amb un somriure als llavis perquè creu en el que crida i sap que el que crida no és contra ningú, només contra les posicions que neguen el mateix procés. I l’article de Julià Álvaro busca aquest debat i crec que s’hi enfronta amb rigor i honestament i sí, ho aconsegueix, sí, sí, però…

I tanmateix…

Em dol pensar que el màxim que pugui fer la intel·lectualitat benpensant que defensa l’opció unionista sigui el que ha escrit Cercas… Em fa mal que en Cercas vengui una moto tan fàcil, fent servir plantejaments tan simplistes com comformistes. Ell no, no ho vull, això. Manté l’escriptor gironí la tesi que això del “dret a decidir” és una invenció gens democràtica que manipula una minoria (els convergents) des del poder com a instrument polític i que revesteixen de retòrica democràtica. Segons ell, tot plegat és un afer convergent. Bé, ell no acusa els convergents amb claredat meridiana de ser els artífexs de la minoria, ho dic jo, però ell insinua que ells són o representen a aquesta minoria que té agafats pels ous ideològics també els partits d’esquerra (ERC, CUP, ICV… també PSC, no?), els quals porten el “dret a decidir” als seus programes perquè són incapaços d’afirmar el que ell afirma… Literalment: ” (…) no se puede ser demócrata y estar a favor del derecho a decidir, porque el derecho a decidir no es más que una argucia conceptual, un engaño urdido por una minoría para imponer su voluntad a la mayoría”.

I com ho pot saber ell, això de les minories i les majories? En què es basa? “El dret a decidir” va anar als programes electorals de CiU, PSC, ICV-Euia, ERC, CUP, Solidaritat, dels quals només va quedar fora del parlament Solidaritat i sumant tots els diputats dels partits que constrastaren aquest aspecte arriben a més de 100 escons del Parlament de Catalunya, més de 2/3 de parlamentaris. No són vàlides aquestes majories escollides pel poble sobiranament, amic Cercas?

Un demòcrata, per tant, no pot defensar el dret a decidir. Ho diu ell. Un demòcrata pot voler la independència, i demanar-la, però l’ha de reclamar segons la llei. La llei, avui, no impedeix un referèndum consensuat amb l’estat, per tant demanar-lo no és antidemocràtic,  però ell, en Cercas, creu que és més democràtic que aquesta mena de qüestions de minories capcioses i de majories infantils i manipulades no es voti plebiscitàriament, en referèndum, sinó que és millor que primer la ciutadania voti majoritàriament i clara els partits independentistes en unes eleccions normals i quan això passi, quan hagin guanyat les eleccions, la qual cosa demostraria que la independència és cosa de “majories socials” i no de “minories elitistes”, llavors, i només llavors, es podria fer un referèndum… En Julià  Álvaro, vist això, manifesta: ” Bueno, lo que debería explicar el autor es el por qué de esta independencia a dos vueltas.  Si las elecciones ya demuestran que hay una mayoría independentista, ¿para qué se necesita el referéndum?, ¿qué sentido tiene obligar a una consulta para demostrar lo que ya sabemos? Demuéstrame que quieres la independencia para que yo te pregunte si quieres ser independiente… Extraño, ¿no?
En definitiva, que si a Javier Cercas no se le ocurren nada más que razones procedimentales para evitar la convocatoria de un referéndum, si ni él es capaz de esbozar una alternativa que pueda resultar atractiva para que los catalanes, mayoritariamente, quieran seguir en/con España… es que la que cosa está muy mal”.

Doncs, d’això morí la “uela”, com diuen al meu poble. Ens quedarem esperant algú que cregui en l’unionisme, que sàpiga defensar opcions en positiu, que retruqui, envidi i cridi “la falta” (això és el que es fa quan es juga al truc), amb arguments de pes, proactius, convençuts de la seva bondat, carregats de proves que els substentin, i que no es basin només a desmuntar els arguments dels altres titllant-los d”antidemocràtics” o considerant-los en el límit de la intel·ligència perquè són “manipulats per minories”. Jo voldria un Cercas valent intel·lectualment parlant i no amagat darrere dels tics més rovellats: “Es posible que en los últimos tiempos estemos viviendo en Cataluña una suerte de totalitarismo soft; o, por usar de nuevo el término de Pierre Vilar, una suerte de “unanimismo”: la ilusión de unanimidad creada por el temor a expresar la disidencia”… jo interpreto:  “com que voler participar en un referèndum és impecablement democràtic i sé que el que demanen és això, però si poden participar en una consulta X es probable que es demostri que les minories elitistes sumen tant que esdenen majories socials espatarrants, el que faré és denunciar que han segrestat el concepte de democràcia i els que pensen com jo no poden dir res perquè si es manifesten en públic en contra del dret a participar en un referèndum se’ls acusa de ser antidemocràtics…” per això hi ha un risc de totalitarisme suau, “totalitarismo soft”, segons l’autor de Girona. Això em sona. M’ha passat molts cops a la vida. Hi ha un tema de debat en un entorn social, tu et posiciones i argumentes amb convicció, fonament i passió i després se t’acusa de manipular perquè l’altre no ha sabut posicionar-se i argumentar o ho ha fet amb un deix de “d’això hem de parlar, ara?, buf…'”.

Tan senzill ho veus, amic Cercas? Tan maniqueu? No et fa res convertir en ramats de xais obedients a les classes dominants a centenars de milers de conciutadans teus que sortim al carrer amb un somriure als llavis a agafar-nos de les mans per reclamar la independència un any i un altre? Han de callar els unionistes a Catalunya, des de quan? Et podria presentar uns quants pares i mares de nens de futbol base que no se n’estan gens de posar a parir el procés i de cagar-se en déu, la creu i el fuster que la féu! Són pàries els socialistes perquè diuen el que pensen? Sí, ho creus això? I la Camacho o el Rivera… si ja no queden globus per enlairar ni banderes espanyoles i catalanes per cosir en un matxihembrat gens estètic, per cert. Tan pocs i tan febles són les teves raons que has d’acusar de poc democràtic aquell que defensa escollir opcions democràticament? No tens més arguments i millors? No m’ho facis això, Javier, no em deixis orfe de contrincant.

I què em dius d’això que escrius?: “Me explico. En democracia no existe el derecho a decidir sobre lo que uno quiere, indiscriminadamente. Yo no tengo derecho a decidir si me paro ante un semáforo en rojo o no: tengo que pararme. Yo no tengo derecho a decidir si pago impuestos o no: tengo que pagarlos. ¿Significa esto que en democracia no es posible decidir? No: significa que, aunque decidimos a menudo (en elecciones municipales, autonómicas y estatales), la democracia consiste en decidir dentro de la ley, concepto este que, en democracia, no es una broma, sino la única defensa de los débiles frente a los poderosos y la única garantía de que una minoría no se impondrá a la mayoría.”

Com pots reduir el tema tan i tan a l’absurd? Com? A l’absurd dels semàfors o al clixé dels impostos. Aspectes que, tot sigui dit, tampoc enfoques bé… els independentistes no volem saltar-nos semàfors ni deixar de pagar per sostenir les diferències socieconòmiques de la nostra societat i d’altres també, els independentistes creiem en la responsabilitat individual i en el compromís, el que passa és que les qüestions de seguretat vial sabem que són revisables, volem decidir on van els nostres semàfors i cada quan han de marcar vermell… i els impostos, què vols, que et digui? Les disposicions fiscals són constantment revisades, igual que les lleis que les imposen… només volem pagar impostos i reinvertir-los amb justicia seguint els criteris que la nostra societat vulgui, no els que vulguin interessos de “minories econòmiques i polítiques” que, aquestes sí, toquen els crostons dels polítics escollits “legalment”.

Com creus que, després de banalitzar la petició democràtica de votar el nostre futur com a poble,  ens prenguem seriosament que al mateix article diguis: “¿Significa esto que los catalanes no tenemos derecho a decidir sobre nuestra independencia? A mi juicio, tampoco: si una mayoría clara e inequívoca de catalanes quiere la independencia, parece más sensato concedérsela que negársela, porque es muy peligroso, y a la larga imposible, obligar a alguien a estar donde no quiere estar. La pregunta se impone: ¿existe esa mayoría? Los partidarios del derecho a decidir sostienen que precisamente para eso, para saber si existe, es indispensable un referéndum (en este asunto, las encuestas no sirven, como comprobamos en las anteriores elecciones); pero, antes de usar ese recurso excepcional e imprevisible, cualquier político honesto y prudente usaría el recurso previsto por la ley: las elecciones.”

Això que dius, que “se nos tendría que conceder la independencia” és més democràtic que voler oferir a tothom la possibilitat de decidir-ho en llibertat, sense tutelatges? El teu fil argumentatiu torna a les eleccions i a la llei com a recurs excusatori per acabar en el que et manté, o que jo interpreto que et manté en tot el teu posicionament: tu no creus que el que està passant sigui seriós, sinó que és, com sempre, una cosa de la burgesia catalana que reclama més poder manipulant el poble. Es nota, ho sento, però del teu discurs em queda aquesta sensació de déja vu et déja écouté; de encore, mon ami… de pobresa argumentativa.

No saps com em sento d’oblidat, ara mateix, jo que t’esperava per desobeir la llei a aquest costat de la frontera, sabent com sabem que algunes lleis no sempre són iguals per a tothom, sovint són més iguals per a uns que per a d’altres i a més, algunes constitucions, la del 1978, per exemple, responen a fets historics que no sóc digne de recordar-te a tu, precisament, perquè ho saps de sobres.

El poble està al carrer i demana ser escoltat, demana llibertat i això és política en estat pur… recórrer a la llei és excusa, recórrer a la desqualificació i al menysteniment és innecessari.

No és un bon article el teu i em sap greu. Llàstima.

Estàndard
independència, país, política

Ara mateix només ens cal fermesa.

Els esdeveniments que vivim tots plegats al Principat de Catalunya i, en certa manera, tots els homes i dones conscients nacionalment arreu dels Països Catalans, no ens superen, ens sostenen. Ens sostenen perquè tots sabem d’on venim i molts hem decidit cap a on volem anar. Aquesta certesa nostra, demostrada cívicament i política un cop i un altre des de ja fa molt i molt temps per a alguns i des de la Diada del 2012 per a molts altres, no és clar del tot que hagi evolucionat cap a la fermesa. Ara necessitem certesa i alhora fermesa.

Ens cal començar a aplicar mentalment la fermesa, el rigor, que no és incompatible en absolut a escoltar matisos i opinions divergents amb la independència de Catalunya, ans al contrari, anhelem un debat en què ens puguem mantenir ferms amb les raons i amb els sentiments. Fermesa, la d’ara, abans encara de saber quan i com serà la pregunta al poble, perquè la Via Catalana ha internacionalitzat el procés que vivim i, ara sí, l’Estat Espanyol mou cartes al més alt nivell a Europa i al món. De sobte es crida a consultes ambaixadors que han opinat a favor que el poble català sigui consultat i els amics de la Comissió europea afirmen amb la boca petita i en públic que els “tractats europeus deixarien d’aplicar-se a un territori que se segregui d’un estat membre”. Cap problema. És d’esperar, com ja ha passat abans, que el discurs dels Duran i dels Navarros, de les Camachos i els Riveres, dels Fabres i dels Bauzàs que no n’han tingut mai cap altre, es mostri ara en públic amb totes les de la llei: “Ja us ho déiem…”, ens interpel·len admonitòriament. Els processos tenen això: flueixen i els factors d’anàlisi es multipliquen. I és bo que sigui així. Demostra que el procés és viu, esta en marxa. Que se’n parli al món ens és cabdal.

Només hem de confiar en la nostra determinació i en el convenciment que hem arribat on som i a voler el que volem des de la raó i a còpia d’hòsties mil a les galtes nacionals i al clatell del cos social en forma d’escanyament i retallades en estat del benestar. No han de ser afirmacions “d’opinió jurídica” les que ens amoïnin (i menys encara si qui mou els fils descaradament és el Ministeri espanyol d’Afers Estrangers!), sinó la nostra pròpia desconfiança en el fet que estem fent via pel bon camí. La desconfiança ens farà perdre la fermesa i, ara mateix, ens cal tota, a menys d’una setmana després de l’11 de setembre de 2013.

Arribarà el moment que totes les opinions seran a la palestra i caldrà debatre, amb nosaltres mateixos i amb els nostres conciutadans, amb els convençuts d’un opció i d’una altra, i els demòcrates ja esperem aquest moment. Però no és el moment d’ara mateix. Ara, només assistim tot just a un joc d’estratègies pseudopolítiques amb excuses, més que raons, de tipus jurídic i administratiu. I abans del debat seriós, és a dir, quan tindrem data i pregunta, encara hi haurà més moviments: portaran lleis i decisions del parlament al Tribunal Constitucional, apel·laran a l’articulat de la Constitució per anul·lar l’autonomia, el Parlament, i, si poden, per inhabilitar (o més!!) els nostres governants i diputats al Parlament… i tot això demanarà de nosaltres: fermesa cívica, conseqüència ideològica, fortalesa moral i claredat discursiva… i una immensíssima confiança que el món occidental ens ha vist, ens sent i no apartarà la mirada… però si ho fa, si mira cap a un altre costat com ja va fer en altres moments de la nostra història, ens hem de fer visibles per mitjans personals i directes a la ciutadania, a la gent d’Europa i no només als seus governants. Tenim eines a le smans per fer-ho. El nostre ha de ser un procés exemplificador de com un poble pot moure’s en pau cap a la llibertat. Això no ha de ser de cap altra forma. Mantenim-nos ferms en la nostra raó ara i sempre, però ara més que mai perquè entrem en el moment clau i encara no tenim un adversari que hagi acceptat les regles democràtiques de la partida. L’adversari, les institucions de l’Estat Espanyol, juga a l’ús del poder amb l’excusa que és democràtic i constitucional, però no accepta la primera passa en democràcia: la veu del poble que reclama ser escoltat.

Tot això ho explico perquè conec el tarannà pacífic i tranquil de la gent dels Països Catalans i em passen pel cap imatges de veïns meus que despengen simbòlicament l’estelada del seu balcó a l’hora de la veritat. Si ha de ser així que sigui quan toqui, quan s’hagi arribat racionalment i emotiva a la convicció que la millor opció no és la independència perquè debatem entre conciutadans, i això ara no existeix. Ara encara ens hem de guanyar el dret inalienable a viure lliurement i democràtica. I en aquesta lluita, insisteixo, es vol fermesa. Molta fermesa… com la del jonc. Un jonc sol, aïllat, que deixa anar la mà de l’altre jonc s’arrenca fàcil d’una estrebada. Una mata de joncs arrelats, ben agafats de la mà, no són moguts, són ferms i, alhora, flexibles per moure’s en temps de tempesta. L’exemple de Llull, com veieu, ens pot guiar. Una mata de joncs és indestructible i és ferma. Fermesa, amics i amigues. Fermesa, companys i companyes.

20130917-111311.jpg

Estàndard