General

Us rebloquejo aquest post… em sembla ben assertiu.

Dietari a Destemps

Aquesta obsessió per fer entrar ERC al govern m’ha semblat patètica, pròpia del pais de cagats que som. Si Mas va fer el primer pas sincerament el que ha de fer és seguir endavant i no deixar-se acollonir pels articles que escriuen les quatre mòmies de sempre en els diaris deficitaris espanyols. Ja vaig dir, quan vaig anunciar el meu vot per Mas, que el problema de Catalunya és que l’ocupació ens ha fet malaltissament desconfiats. Durant la campanya, Mas va dir que els catalans havíem de creure en nosaltres mateixos fins i tot si aquesta vegada no ens en sortíem. Aviam si aquesta fe que ens demanava ara li haurem d’anar a reclamar a ell. Hem guanyat. Tothom que tingui dos dits de front pot entendre que la clatellada que s’ha clavat Mas va molt més enllà del que es podia exigir a un líder polític. Qualsevol persona que…

View original post 599 more words

Estàndard
General

Una mica de reflexió encara amb el cap calent i el batec del cor accelerat…

Una alegria immensa saber que podem començar a parlar seriosament del full de ruta cap a la independència. El poble ha parlat i amb programes clars i terminologia suficientment diàfana: opcions pel dret a decidir i a convocar un referèndum perquè els catalans i les catalanes puguindecidir el seu futur nacional (CiU, ICV-EuA), independència com a opció transparent i sense matisos (ERC, CUP) amb opcions majoritàries (segons els crits de la militància) de votar per la independència (CDC i bona part d’ICV)… tot això dóna 87 escons. 87 són gairebé 2/3, quasi els 90 escons. A més, la suma d’opcions contra les retallades i per polítiques econòmiques i socials, dóna 57 escons, que, a més, són els únics que podran acabar donant l’opció de formar un govern estable a CiU. Els unionistes radicals han obtingut 28 escons (PP i C’S) i els unionistes esperançats (PSC-PSOE) en tenen 20 més, en total 48. Si, com sospitem, una part de l’electorat del PSC estaria per votar sí a la independència, de la mateixa manera que una part d’ICV-EuA votaria no a la independència, no està malament per afrontar amb la perspectiva de dos anys un referèndum per consultar al poble de Catalunya si ja es considera madur per anar-se’n a viure sol… La resta, el reconeixement que gairebé un 70% de participació és una brutalitat democràtica que ningú no pot negar i que dóna més força als arguments que exposo suara que, atès el plantejament plebiscitari de les eleccions, el sobiranisme democràtic està consolidat i preparat per treballar per aconseguir la llibertat, nosaltres sí la llibertat com a poble, no com el que cridaven els militants de C’S a la seu aquesta nit…

Una societat plural, oberta, àmpliament convençuda d’uns mínims radicalment democràtics i pacífics… una societat diversa i majoritàriament decidida a poder votar pel que vol ser, tant si l’Estat espanyol ho vol com si no. La independència no es demana, s’exerceix. Els Convergents han fet un pas, contrastat per les urnes, del regionalisme “botiguer” més folclòric a l’opció pel sobiranisme més independentista que mai hauria somiat cap de nosaltres que sempre hem estat independentistes; els ecosocialistes criexen amb el dret a decidir explicitat i amb força tranquil·litat de bases a l’hora de votar en clau nacional catalana; els socialistes fan un trànsit explícit cap a un federalisme que també és anticonstitucional, no ho oblidem, i  a més, es planteja tot i que saben que a l’altra banda no hi ha gent que entomi la proposta, per tant hauran d’acceptar que el dret a decidir “se’ns negarà legalment” un i mil cops que es plantegi i això reconfigurarà un i mil cops els votants cap a opcions més lerrouxistes (C’S), més unitaristes pures (UPiD, PP), o més sobiranista o independentista (CDC, ICV-EuA, ERC), l’extrema esquerra comunista de les CUP, assembleària i plena de joves, molts dels quals s’havien autoexclòs de la política “autonomista”, apareix trepitjant fort i així posa xifres a aquesta visió de l’independentisme clàssic que romania instal·lat al limb de la marginalitat… i ERC, segona força del parlament actual, arriba al segon lloc per quedar-s’hi, fer-se pal de paller del plantejament de l’esquerra socialdemòcrata de tradició més europea a la nostra nació, un partit que ha plarlat clar com l’aigua i que liderarà la veu d’una societat que reclama ser independent i justa, pròspera i solidària, valenta i generosa, moderna i arrelada en el que som com a poble individualitzat en el concert mundial.

C’S és la versió moderna del lerrouxisme clàssic i té camí per recórrer a costa d’una PSC en reconfiguració i el PP queda com l’únic partit radical unionista espanyol a casa nostra i això és així.

Així ho veig jo, així ho visc jo.

L’enhorabona al poble català, a cadascun dels que han votat totes les opcions possibles i, sobretot, a tots aquells que han confiat que la independència és possible i, especialment, als que han vist clar que votant ERC és més que possible, probable.

Dormirem per agafar forces per la cursa… la volem de 100 metres llisos a molt estirar, no volem cap marató…

Estàndard
General

A 72 hores de triar un vot decisiu…

Trobo que l’article que publica l’ARA avui d’en Tresserras és una lectura necessària per decidir el vot. No hauríem de permetre que el procés engegat definitivament es convertís en una mera rutina de canvi de noms i de rols, allò tan gatopardià que canviï tot perquè no canviï res. Avui, diumenge, tenim l’ocasió perfecta per escollir els projectes i les persones que encapçalin aquesta revolució democràtica, pacífica, il·lusionant, engrescadora i propositiva que tots protagonitzem col·lectivament. I seran els polítics, delegats nostres i agents secundaris, qui hauran de fer-ho real. Per tant, cal escollir amb seny, posar-hi racionalitat a la rauxa i, no se m’acut res millor que triar persones que hagin entès algunes coses:

a) que el que crearem ha de ser basat en la nostra personalitat però nou i adaptat als nous temps, modern i fresc, com un bon pa elaborat amb tècniques ancestrals, però adaptat als gustos del dia d’ara

b) que ens cal un estat per fer visible al món, als mapes i a les institucions mundials, que som una nació, un poble i una cultura amb voluntat de perviure i de crear compartint

c) que aquest estat ha de ser de totes i de tots, que es basa en la diversitat i que la reconeix com a element fonamentador de la nostra personalitat col·lectiva

d) que la nostra diversitat primera és la llengua que ens permet aportar una visió particular de com entenem els catalans el món que ens envolta, una diversitat que ens fa únics i que creix assumint la diversitat que ens arriba des del món integrant-la, fent-la nostra; e) que ens estimem les persones i que volem que ningú quedi enrere

f) que sabem que el món s’ha de protegir de les agressions innecesssàries i de les actuacions especulatives i volem un estat que se’n cuidi d’estar alerta a casa nostra

g) que l’estat dels catalans i de les catalanes no serà l’excusa per controlar el seu destí sinó l’eina per fer-lo possible

h) que sempre serà admès al si de l’estat un connacional d’arreu del territori dels Països Catalans

… i qualsevol altra lletra de l’abecedari que vulgueu afegir-hi.

Diumenge, per tant, cal que pensem qui busca això o molt d’això, qui ha entès la paraula que demanàvem a crits la gent que hem estat des de sempre als carrers de la nació tots i cadascun dels 11 de setembres, dels 25 d’abrils, dels 9 d’octubres, dels 31 de desembres que podem recordar o, si ho voleu més senzill, els qui hi érem el darrer cop només: independència.

Jo, com en Tresserras i molts altres, ho tinc clar. L’opció que reuneix això i moltes més possibilitats al detall és ERC, les persones de les seves llistes, companys i companyes, el seu portaveu actual, l’Oriol Junqueras. Votar ERC diumenge és tenir el cor calent i el cap fred, és un vot valent i conscient, és optar per crear un nou país de tothom i obert al món. Fem que sigui una realitat plena de justícia social, voteu ERC.

L’article d’en Tresserras

Estàndard
General

Independència sense ideologia? Un nou país!

Sóc militant d’ERC. Un militant d’aquells de pa sucat amb oli, no us penseu, d’aquells que acompanyen els polítics que fan política institucional o electoral, que fan costat quan hi ha eleccions i que no assisteix regularment a les reunions internes de la secció local (sempre amb un cert neguit per no haver-hi anat massa sovint, en fi). Milito a ERC, en essència, perquè em vaig sentir insultat i perquè em va convèncer el missatge de Josep Lluís Carod-Rovira integrador i aperturista de l’independentisme d’esquerres i, més encara, quan va optar per fer les coses que creia que havia de fer i no les que alguns pensaven que podia fer… recordeu allò de Perpinyà? Doncs la resposta de l’Estat Espanyol i de tota la tropa mediàtica va ser tan contundent que em va semblar que en Carod sabia què s’hi feia… Milito per simpatia i per necessitat. No em caldria per a viure, jo em dedico professionalment a ensenyar català a alumnes que ja n’haurien de saber pels colzes quan arriben a les meves mans… i tanmateix, necessito saber que les idees i els projectes en què crec se substenten en el present d’una manera ferma que permeti fer passes endavant en l’aspiració d’una societat millor. Abans no havia militat mai enlloc. Bé, política sempre n’he fet, això sí, i em sent orgullós d’haver lluitat des del carrer al costat de la meva gent del Grup Arrels a Carcaixent, el meu país petit, on defensàvem (i defensem encara!) idees força semblants a les que ara em porten a militar a ERC. Perquè jo, amics, em sé independentista perquè vull veure Catalunya (la Catalunya que va de Salses a Guardamar, de Fraga a l’Alguer) com un estat més al concert internacional, amb capacitat per ser, per existir i per fer sobreviure una manera d’entendre la vida i el món que toquem i vivim… a la qual cosa, jo li dic, nació. … Però no em considero nacionalista i alhora, entenc la independència només com un procés, un impàs, un camí per arribar a un objectiu material final: un estat nostre. … Nacionalista, en canvi,  és qui creu que la nació passa per sobre de les persones, qui es reconforta mirant banderes o cantant himnes mentre al carrer del costat de la plaça on es canten les cançons estan desnonant una família o algú acaba de perdre la feina i ho està dient a la gent que estima, nacionalista és qui busca medrar i grimpar econòmicament aprofitant-se de ser pubilla, fallera, capità moro o cristià o cavaller de Sant Joan… Jo tinc una bandera al balcó de casa meva perquè simbolitza la meva lluita per la independència i canto l’himne i aixeco el puny perquè em reconforta saber-me al costat de la gent que vol el mateix que jo. Sense la gent no som res, sense la gent el nacionalisme és fum d’estopa. Jo sóc independentista d’esquerres i prou.

Però l’independentisme és una ideologia? No, decididament des del meu punt de vista. És una aspiració i una opció democràtica d’un poble que té dret a voler-ho ser, d’independent, res més. Per això, precisament, és susceptible de ser reivindicat per pensaments ideològics diversos i, és més, ha de ser així… divers i generós en les persones que pensen diferent. Per això no m’espanta que hi hagi independentistes socialdemocrates, liberals, comunistes, conservadors, ecologistes, socialistes, catòlics, musulmans o postmoderns… al contrari, ho veig imprescindible. M’espanta més que hi hagi algú que entengui l’independentisme com una ideologia, com la seva ideologia, perquè un cop aconseguida la independència, aquella gent mirarà l’estat com allò que cal preservar perquè ha estat l’únic pel que ha decidit lluitar i, llavors, la gent quedarà, un cop més, en segon pla, en un rang per sota de l’Estat en majúscules… No, jo vull un estat per parlar de la gent i amb la gent, amb el poble i del poble, perquè vull una estructura política que permeti als meus i a la meva cultura, en un sentit ampli del terme: economia, gastronomia, pensament i recerca, tradicions, llengua, música, cinema, biblioteques, pintura i escultura, agricultura… progressar i mirar al món amb voluntat de compartir-ho tot… I això, amics i amigues,  implica tenir una ideologia que doni cara humana a un Estat que haurà de ser de persones, segur. Persones, sí, que poden, si ho volen, cantar himnes o aixecar banderes, però que primer hauran procurat mirar al seu voltant a veure si hi havia algú que patia i se n’hauran fet càrrec. Un estat amb una ciutadania que es dediqui a parir, a crear, a imaginar, a treballar, a comerciar, a tenir cura de la terra, amb força, amb passió, tots i cadascun dels altres dies que no cantarà himnes, que seran gairebé tots. Una ideologia d’esquerres, doncs, que miri de generar un Estat social i de dret allà on la gent ha perdut casa i treball, on algú ha quedat sol i no es pot valdre, on algú vol formar-se per ser millor persona i fer-nos millors a tots.

Independència és fer un país nou de trinca i estrenar-lo nosaltres, tots alhora. I el sabrem construir de meravella, jstament perquè ja el sabíem, ja en teníem la idea del que volíem, la ideologia ens l’havia dibuixat ja fa temps. Tot això es fa avui mateix a ERC, ho sé perquè hi sóc.

La diferència entre ideologia i independència és que, de la segona, te n’oblides ràpidament quan l’aconsegueixes, mentre que la primera, la ideologia, t’ha d’acompanyar mentre l’has volguda assolir, la independència, i et farà lluitar des del minut zero per la conformació de la nova societat independent, de l’objectiu primer de l’esquerra: la justícia per a la gent, la igualtat de drets i oportunitats, la millora de les condicions de vida, la llibertat de les persones i dels pobles… la satisfacció de ser, d’existir com un més entre tots els pobles del món.

Per això, ara i aquí, sóc independentista i d’esquerres… i per això ERC és el meu partit i, en aquestes eleccions del 25 de novembre, l’Oriol Junqueras és el meu candidat. Som poble i treballem per al poble.

Salut i República!

Estàndard