independència, país, política

Cercas té dret a decidir com dir el que pensa i jo tinc dret a dissentir-hi.

Aquest estiu passat (ja el sento passat, buf!) vaig acabar de llegir Las leyes de la frontera, una novel·la de Javier Cercas que reflexiona sobre el valor de l’amistat i el paper dels secrets en la formació de la psicologia i del capteniment de persones que viuen a cavall de dos móns, entre d’altres temes i no menors. Una obra que et reenvia a un passat recent; tan recent, que molts dels lectors hem vestit la roba dels protagonistes, hem ballat la seva música o hem consumit (o vist com ho feien altres) algunes de les drogues que componien un paisatge literari molt ben construït… tot plegat, aquest estiu, m’ha fet entendre, certament, quines eren algunes de les lleis de les fronteres.

He llegit, ara fa uns dies, l’article del mateix Javier Cercas, publicat al diari El País el dia 13 de setembre i, sincerament, he sentit un clar desencís, m’he sentit rar en acabar de llegir-lo, com si les idees que hi havia al darrere del text no fossin les adequades, ni a la persona pública ni al seu tarannà. He de reconèixer que m’agrada molt el que escriu i com ho escriu i que, a més, m’alegra que sigui conciutadà meu, intel·ligent i lúcid… i tanmateix…

A més a més, m’encanta que gent cabal i assenyada, de mirada oberta al progrés, opini diferent a mi en un tema tan trascendent com el de la independència del nostre país, el seu i el meu, perquè és el que cal a aquest procés que vivim tots plegats: rigor, fonamentació argumentativa i presa en consideració; en altres mots, el menyspreu i la displicència que mostra la intel·lectualitat espanyola cap al que viu Catalunya en els darrers temps, com diu en López Burniol a La Vanguardia avui mateix, només contribueix a fer la cadena més grossa i més ferma. A mi ja em va bé que reafirmin amb el seu menysteniment el que desitgem i que més gent s’hi uneixi, però, com que vull que la gent vingui al posicionament que jo defenso convençuda del tot, prèviament hem de constrastar parers i, si és possible,  amb contrincants dialèctics de la vàlua intel·lectual d’en Cercas. Jo encantat, a contrastar parers… i tanmateix…

També he llegit una entrada de bloc de Julià Álvaro (el meu amiguet Víctor que el va compartir al facebook) que respon l’article d’en Cercas, establint-hi un debat, com caldria que fos des d’ara. El que hauria de ser, sí:  persones lliures opinant a la xarxa i als mitjans, xerrant fent un cafè, manifestant-se als carrers amb un somriure als llavis perquè creu en el que crida i sap que el que crida no és contra ningú, només contra les posicions que neguen el mateix procés. I l’article de Julià Álvaro busca aquest debat i crec que s’hi enfronta amb rigor i honestament i sí, ho aconsegueix, sí, sí, però…

I tanmateix…

Em dol pensar que el màxim que pugui fer la intel·lectualitat benpensant que defensa l’opció unionista sigui el que ha escrit Cercas… Em fa mal que en Cercas vengui una moto tan fàcil, fent servir plantejaments tan simplistes com comformistes. Ell no, no ho vull, això. Manté l’escriptor gironí la tesi que això del “dret a decidir” és una invenció gens democràtica que manipula una minoria (els convergents) des del poder com a instrument polític i que revesteixen de retòrica democràtica. Segons ell, tot plegat és un afer convergent. Bé, ell no acusa els convergents amb claredat meridiana de ser els artífexs de la minoria, ho dic jo, però ell insinua que ells són o representen a aquesta minoria que té agafats pels ous ideològics també els partits d’esquerra (ERC, CUP, ICV… també PSC, no?), els quals porten el “dret a decidir” als seus programes perquè són incapaços d’afirmar el que ell afirma… Literalment: ” (…) no se puede ser demócrata y estar a favor del derecho a decidir, porque el derecho a decidir no es más que una argucia conceptual, un engaño urdido por una minoría para imponer su voluntad a la mayoría”.

I com ho pot saber ell, això de les minories i les majories? En què es basa? “El dret a decidir” va anar als programes electorals de CiU, PSC, ICV-Euia, ERC, CUP, Solidaritat, dels quals només va quedar fora del parlament Solidaritat i sumant tots els diputats dels partits que constrastaren aquest aspecte arriben a més de 100 escons del Parlament de Catalunya, més de 2/3 de parlamentaris. No són vàlides aquestes majories escollides pel poble sobiranament, amic Cercas?

Un demòcrata, per tant, no pot defensar el dret a decidir. Ho diu ell. Un demòcrata pot voler la independència, i demanar-la, però l’ha de reclamar segons la llei. La llei, avui, no impedeix un referèndum consensuat amb l’estat, per tant demanar-lo no és antidemocràtic,  però ell, en Cercas, creu que és més democràtic que aquesta mena de qüestions de minories capcioses i de majories infantils i manipulades no es voti plebiscitàriament, en referèndum, sinó que és millor que primer la ciutadania voti majoritàriament i clara els partits independentistes en unes eleccions normals i quan això passi, quan hagin guanyat les eleccions, la qual cosa demostraria que la independència és cosa de “majories socials” i no de “minories elitistes”, llavors, i només llavors, es podria fer un referèndum… En Julià  Álvaro, vist això, manifesta: ” Bueno, lo que debería explicar el autor es el por qué de esta independencia a dos vueltas.  Si las elecciones ya demuestran que hay una mayoría independentista, ¿para qué se necesita el referéndum?, ¿qué sentido tiene obligar a una consulta para demostrar lo que ya sabemos? Demuéstrame que quieres la independencia para que yo te pregunte si quieres ser independiente… Extraño, ¿no?
En definitiva, que si a Javier Cercas no se le ocurren nada más que razones procedimentales para evitar la convocatoria de un referéndum, si ni él es capaz de esbozar una alternativa que pueda resultar atractiva para que los catalanes, mayoritariamente, quieran seguir en/con España… es que la que cosa está muy mal”.

Doncs, d’això morí la “uela”, com diuen al meu poble. Ens quedarem esperant algú que cregui en l’unionisme, que sàpiga defensar opcions en positiu, que retruqui, envidi i cridi “la falta” (això és el que es fa quan es juga al truc), amb arguments de pes, proactius, convençuts de la seva bondat, carregats de proves que els substentin, i que no es basin només a desmuntar els arguments dels altres titllant-los d”antidemocràtics” o considerant-los en el límit de la intel·ligència perquè són “manipulats per minories”. Jo voldria un Cercas valent intel·lectualment parlant i no amagat darrere dels tics més rovellats: “Es posible que en los últimos tiempos estemos viviendo en Cataluña una suerte de totalitarismo soft; o, por usar de nuevo el término de Pierre Vilar, una suerte de “unanimismo”: la ilusión de unanimidad creada por el temor a expresar la disidencia”… jo interpreto:  “com que voler participar en un referèndum és impecablement democràtic i sé que el que demanen és això, però si poden participar en una consulta X es probable que es demostri que les minories elitistes sumen tant que esdenen majories socials espatarrants, el que faré és denunciar que han segrestat el concepte de democràcia i els que pensen com jo no poden dir res perquè si es manifesten en públic en contra del dret a participar en un referèndum se’ls acusa de ser antidemocràtics…” per això hi ha un risc de totalitarisme suau, “totalitarismo soft”, segons l’autor de Girona. Això em sona. M’ha passat molts cops a la vida. Hi ha un tema de debat en un entorn social, tu et posiciones i argumentes amb convicció, fonament i passió i després se t’acusa de manipular perquè l’altre no ha sabut posicionar-se i argumentar o ho ha fet amb un deix de “d’això hem de parlar, ara?, buf…'”.

Tan senzill ho veus, amic Cercas? Tan maniqueu? No et fa res convertir en ramats de xais obedients a les classes dominants a centenars de milers de conciutadans teus que sortim al carrer amb un somriure als llavis a agafar-nos de les mans per reclamar la independència un any i un altre? Han de callar els unionistes a Catalunya, des de quan? Et podria presentar uns quants pares i mares de nens de futbol base que no se n’estan gens de posar a parir el procés i de cagar-se en déu, la creu i el fuster que la féu! Són pàries els socialistes perquè diuen el que pensen? Sí, ho creus això? I la Camacho o el Rivera… si ja no queden globus per enlairar ni banderes espanyoles i catalanes per cosir en un matxihembrat gens estètic, per cert. Tan pocs i tan febles són les teves raons que has d’acusar de poc democràtic aquell que defensa escollir opcions democràticament? No tens més arguments i millors? No m’ho facis això, Javier, no em deixis orfe de contrincant.

I què em dius d’això que escrius?: “Me explico. En democracia no existe el derecho a decidir sobre lo que uno quiere, indiscriminadamente. Yo no tengo derecho a decidir si me paro ante un semáforo en rojo o no: tengo que pararme. Yo no tengo derecho a decidir si pago impuestos o no: tengo que pagarlos. ¿Significa esto que en democracia no es posible decidir? No: significa que, aunque decidimos a menudo (en elecciones municipales, autonómicas y estatales), la democracia consiste en decidir dentro de la ley, concepto este que, en democracia, no es una broma, sino la única defensa de los débiles frente a los poderosos y la única garantía de que una minoría no se impondrá a la mayoría.”

Com pots reduir el tema tan i tan a l’absurd? Com? A l’absurd dels semàfors o al clixé dels impostos. Aspectes que, tot sigui dit, tampoc enfoques bé… els independentistes no volem saltar-nos semàfors ni deixar de pagar per sostenir les diferències socieconòmiques de la nostra societat i d’altres també, els independentistes creiem en la responsabilitat individual i en el compromís, el que passa és que les qüestions de seguretat vial sabem que són revisables, volem decidir on van els nostres semàfors i cada quan han de marcar vermell… i els impostos, què vols, que et digui? Les disposicions fiscals són constantment revisades, igual que les lleis que les imposen… només volem pagar impostos i reinvertir-los amb justicia seguint els criteris que la nostra societat vulgui, no els que vulguin interessos de “minories econòmiques i polítiques” que, aquestes sí, toquen els crostons dels polítics escollits “legalment”.

Com creus que, després de banalitzar la petició democràtica de votar el nostre futur com a poble,  ens prenguem seriosament que al mateix article diguis: “¿Significa esto que los catalanes no tenemos derecho a decidir sobre nuestra independencia? A mi juicio, tampoco: si una mayoría clara e inequívoca de catalanes quiere la independencia, parece más sensato concedérsela que negársela, porque es muy peligroso, y a la larga imposible, obligar a alguien a estar donde no quiere estar. La pregunta se impone: ¿existe esa mayoría? Los partidarios del derecho a decidir sostienen que precisamente para eso, para saber si existe, es indispensable un referéndum (en este asunto, las encuestas no sirven, como comprobamos en las anteriores elecciones); pero, antes de usar ese recurso excepcional e imprevisible, cualquier político honesto y prudente usaría el recurso previsto por la ley: las elecciones.”

Això que dius, que “se nos tendría que conceder la independencia” és més democràtic que voler oferir a tothom la possibilitat de decidir-ho en llibertat, sense tutelatges? El teu fil argumentatiu torna a les eleccions i a la llei com a recurs excusatori per acabar en el que et manté, o que jo interpreto que et manté en tot el teu posicionament: tu no creus que el que està passant sigui seriós, sinó que és, com sempre, una cosa de la burgesia catalana que reclama més poder manipulant el poble. Es nota, ho sento, però del teu discurs em queda aquesta sensació de déja vu et déja écouté; de encore, mon ami… de pobresa argumentativa.

No saps com em sento d’oblidat, ara mateix, jo que t’esperava per desobeir la llei a aquest costat de la frontera, sabent com sabem que algunes lleis no sempre són iguals per a tothom, sovint són més iguals per a uns que per a d’altres i a més, algunes constitucions, la del 1978, per exemple, responen a fets historics que no sóc digne de recordar-te a tu, precisament, perquè ho saps de sobres.

El poble està al carrer i demana ser escoltat, demana llibertat i això és política en estat pur… recórrer a la llei és excusa, recórrer a la desqualificació i al menysteniment és innecessari.

No és un bon article el teu i em sap greu. Llàstima.

Advertisements
Estàndard

4 thoughts on “Cercas té dret a decidir com dir el que pensa i jo tinc dret a dissentir-hi.

  1. Lidia ha dit:

    Està clar que de xarnegos (Immigrant castellanoparlant a Catalunya), n’hi ha de molts tipus. El meu pare hagues estat a favor del dret a decidir i de la independència, la meva mare no vol ni sentir a parlar d’independècia però aniria a votar per defensar la seva postura… Jo, una mica xarega encara, que vaig créixer envoltada de personatges com els de “Las Leyes de la frontera” i, fins i tot, vaig anar a classe de Literatura Espanyola amb en Cercas, vull decidir i vull la independència. Ara, a mi que no em digui ningú que les tres dones, al voltant dels 60, castellanoparlants, que tenia just al costat a la Cadena Humana, cantant, ballant i cridant IN- INDE-INDEPENDÈNCIA! no sabien el que es feien i eren allà manipulades per algú!

    • El canvi és aquí, Lidia, en aquests fets i persones que ningú esperava al carrer per cridar independència i que hi són cada any i de les quals, en volem més i més. L’any passat jo vaig flipar en veure junts a la mani gent gran de parla castellana i nenes da Barsalona d’escola bé sota el mateix crit content. La manipulació és una altra cosa… El que no entén Cercas és que la llei deixa de representar un poble quan el nega constantment com a poble i que la legalitat nova s’ha de basar en una sobirania nova que la llei de l’estat no admet. Voler votar per deixar al món ben clar que tenim semàfors i paguem impostos a la catalana s’ha de fer per sobre de la legalitat que t’anul.la i emparant-te en la legalitat internacional i en el dret individual i col.lectiu al vot, la democràcia en estat pur…

  2. He de reconèixer que nomes conec al Javier Cercas pels mitjans de comunicació, i mai he llegit res seu, fins avui, en la teva entrada.

    Segons tu mateix dius, és un escriptor intel·ligent, però llegint els fragments que poses del seu article, o menteix en els llibres, o menteix en l’article. Especialment sagnant per a la seva intel·ligència el fragment ” (…) no se puede ser demócrata y estar a favor del derecho a decidir, porque el derecho a decidir no es más que una argucia conceptual, un engaño urdido por una minoría para imponer su voluntad a la mayoría”. Algú que hagi posat per escrit això, és capaç de posar que l’aigua no mulla.

    En qualsevol cas, no es mereix tot el temps que li has dedicat.

    Per altre banda t’agraeixo, que m’hagis ensenyat la “qualitat” d’aquest “columnista”. No perdré ni un minut en llegir-lo. Amb argumentacions com les que has posat, ha de resultar força avorrit.

    Salutacions, independència i justícia social.

  3. És el risc que pot córrer algú quan opina i, en fer-ho, no se n’adona que els límits del debat són precisament no perdre el respecte per l’adversari, perquè només considerant l’opció aliena com a possible és com pot ser contrarestada amb propostes diferents. En Cercas ha pixat fora de test, segons el meu parer, sí, però continuo pensant que el que hem d’estar és preparats per entomar els arguments d’aquest autor i d’altres amb més prestigi social, gent que sempre havíem cregut oberta i moderna, dels nostres, vaja… Perquè aniran caient com la fruita madura quan els fets vagin esdevenint reals, quan els mots es facin carn. Gràcies per arriscar el teu temps i llegir-me @ntne…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s