independència, país, política

Ara mateix només ens cal fermesa.

Els esdeveniments que vivim tots plegats al Principat de Catalunya i, en certa manera, tots els homes i dones conscients nacionalment arreu dels Països Catalans, no ens superen, ens sostenen. Ens sostenen perquè tots sabem d’on venim i molts hem decidit cap a on volem anar. Aquesta certesa nostra, demostrada cívicament i política un cop i un altre des de ja fa molt i molt temps per a alguns i des de la Diada del 2012 per a molts altres, no és clar del tot que hagi evolucionat cap a la fermesa. Ara necessitem certesa i alhora fermesa.

Ens cal començar a aplicar mentalment la fermesa, el rigor, que no és incompatible en absolut a escoltar matisos i opinions divergents amb la independència de Catalunya, ans al contrari, anhelem un debat en què ens puguem mantenir ferms amb les raons i amb els sentiments. Fermesa, la d’ara, abans encara de saber quan i com serà la pregunta al poble, perquè la Via Catalana ha internacionalitzat el procés que vivim i, ara sí, l’Estat Espanyol mou cartes al més alt nivell a Europa i al món. De sobte es crida a consultes ambaixadors que han opinat a favor que el poble català sigui consultat i els amics de la Comissió europea afirmen amb la boca petita i en públic que els “tractats europeus deixarien d’aplicar-se a un territori que se segregui d’un estat membre”. Cap problema. És d’esperar, com ja ha passat abans, que el discurs dels Duran i dels Navarros, de les Camachos i els Riveres, dels Fabres i dels Bauzàs que no n’han tingut mai cap altre, es mostri ara en públic amb totes les de la llei: “Ja us ho déiem…”, ens interpel·len admonitòriament. Els processos tenen això: flueixen i els factors d’anàlisi es multipliquen. I és bo que sigui així. Demostra que el procés és viu, esta en marxa. Que se’n parli al món ens és cabdal.

Només hem de confiar en la nostra determinació i en el convenciment que hem arribat on som i a voler el que volem des de la raó i a còpia d’hòsties mil a les galtes nacionals i al clatell del cos social en forma d’escanyament i retallades en estat del benestar. No han de ser afirmacions “d’opinió jurídica” les que ens amoïnin (i menys encara si qui mou els fils descaradament és el Ministeri espanyol d’Afers Estrangers!), sinó la nostra pròpia desconfiança en el fet que estem fent via pel bon camí. La desconfiança ens farà perdre la fermesa i, ara mateix, ens cal tota, a menys d’una setmana després de l’11 de setembre de 2013.

Arribarà el moment que totes les opinions seran a la palestra i caldrà debatre, amb nosaltres mateixos i amb els nostres conciutadans, amb els convençuts d’un opció i d’una altra, i els demòcrates ja esperem aquest moment. Però no és el moment d’ara mateix. Ara, només assistim tot just a un joc d’estratègies pseudopolítiques amb excuses, més que raons, de tipus jurídic i administratiu. I abans del debat seriós, és a dir, quan tindrem data i pregunta, encara hi haurà més moviments: portaran lleis i decisions del parlament al Tribunal Constitucional, apel·laran a l’articulat de la Constitució per anul·lar l’autonomia, el Parlament, i, si poden, per inhabilitar (o més!!) els nostres governants i diputats al Parlament… i tot això demanarà de nosaltres: fermesa cívica, conseqüència ideològica, fortalesa moral i claredat discursiva… i una immensíssima confiança que el món occidental ens ha vist, ens sent i no apartarà la mirada… però si ho fa, si mira cap a un altre costat com ja va fer en altres moments de la nostra història, ens hem de fer visibles per mitjans personals i directes a la ciutadania, a la gent d’Europa i no només als seus governants. Tenim eines a le smans per fer-ho. El nostre ha de ser un procés exemplificador de com un poble pot moure’s en pau cap a la llibertat. Això no ha de ser de cap altra forma. Mantenim-nos ferms en la nostra raó ara i sempre, però ara més que mai perquè entrem en el moment clau i encara no tenim un adversari que hagi acceptat les regles democràtiques de la partida. L’adversari, les institucions de l’Estat Espanyol, juga a l’ús del poder amb l’excusa que és democràtic i constitucional, però no accepta la primera passa en democràcia: la veu del poble que reclama ser escoltat.

Tot això ho explico perquè conec el tarannà pacífic i tranquil de la gent dels Països Catalans i em passen pel cap imatges de veïns meus que despengen simbòlicament l’estelada del seu balcó a l’hora de la veritat. Si ha de ser així que sigui quan toqui, quan s’hagi arribat racionalment i emotiva a la convicció que la millor opció no és la independència perquè debatem entre conciutadans, i això ara no existeix. Ara encara ens hem de guanyar el dret inalienable a viure lliurement i democràtica. I en aquesta lluita, insisteixo, es vol fermesa. Molta fermesa… com la del jonc. Un jonc sol, aïllat, que deixa anar la mà de l’altre jonc s’arrenca fàcil d’una estrebada. Una mata de joncs arrelats, ben agafats de la mà, no són moguts, són ferms i, alhora, flexibles per moure’s en temps de tempesta. L’exemple de Llull, com veieu, ens pot guiar. Una mata de joncs és indestructible i és ferma. Fermesa, amics i amigues. Fermesa, companys i companyes.

20130917-111311.jpg

Anuncis
Estàndard

2 thoughts on “Ara mateix només ens cal fermesa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s