General

Un dia ple de tot el que em fa persona lliure i conscient.

Avui fem vaga. En faig jo i molts companys, molts alumnes, molts dels qui ens movem en el món de la tranmissió de la cultura, dels valors ètics, del coneixement… en la voluntat de treballar amb els més joves per fer una societat més justa, més lliure, més honesta i culta. Fem vaga per reclamar que no volem perpetuar esquemes tradicionals: els poderosos al poder i els poble treballador als marges dels camins. Una vaga més perquè volem trepitjar els mateixos camins que els poderosos pel bell mig i mirar als ulls francament a qui ens mira als ulls. Vaga perquè només amb dignitat s’és humà i només amb justícia i educació som capaços de ser iguals els desiguals del món i guanyar així la dignitat mateixa. Per tot això i més faig vaga.

A més, avui és el dia que els neoblavers aragonesos voten “democràticament” amb l’esperança que els noms deixen de fer la cosa. Continuen convençuts que des de la negació nominal aconseguiran negar la realitat. I, sí, els valencians i les valencianes ja fa més de trenta ays que som víctimes (i propiciadors per la via del vot majoritari a les opcions més casposes i populistes en les eleccions, tot s’ha de dir)  d’aquest genocidi de lletra escrita, de llei podrida, de covardia refugiada en el nomenclàtor i no en la formulació de la veritat. Ells, els neoblavers que són els feixistes de sempre (i no és un recurs retòric: són feixistes, els de sempre, els del temps de Franco i els de la nova ultradreta europea, són ells i no us dic cap mentida) també són uns covards. Sí, covards. Ho són perquè em fa l’efecte que frisen per cridar als quatre vents el que els mou de debò, perquè voldrien ser forts d’una puta vegada i voldrien fer visible el que els mena en la vida… uniformitzar aquesta Espanya que se’n surt del que sempre hauria d’haver estat i hauria de ser: territori d’un poble únic, un sol pensament, una sola fe, una sola llengua, una sola cultura i una sola pàtria… voldrien fer com aquell “home bo” per a ells, aquell comandant en cap que menava les tropes d’una base americana a Cuba a qui l’advocat corcó fa cridar: “Sí, collons, sí, vaig donar l’odre vermella per salvar-li el cul a vostè!! Collons!”. Ells voldrien cridar-ho a la seva manera, més local, això sí: “Sí, hòsties ja, sí, volem que a tot Espanya es parle només espanyol, es pense només en espanyol, es menge només pernil i truita de patates i es cague cada dia xiulant l’himne d’Espanya, si convé”. Són diputats i diputades democràticament escollits, oi? I no podem dubtar de la seva bona fe, no? No, veritat? No. No podem.

Però ells i elles voldrien cridar-ho. Que conste en acta. No cridant-ho i comportant-se com ho fan ara mateix els peperos aragonesos, fingint que només permeten que el català es diga LAPAO i l’aragonès LAPAPYP buscaran els mateixos objectius genocides… ara bé, en fer-ho, ells no ho volen mostrar, però jo sent claríssims els ecos dels crits que els neixen dels budells i mirant-los als ulls se’m fa evident l’odi que amaga aquesta decisió amerada de tots els valors podrits que vull apartar de la meva vida.

I avui, també, la llibertat està convidada a ser la protagonista. Els valencians que diuen pel seu nom la seva llengua i el seu territori: català i País Valencià, són els portaveus de la llibertat. Els aragonesos que viuen i perviuen emprant els mots que els han llegat els seus grans en català o en aragonès o en castellà (sí, també en castellà viu i perviu moltíssima gent que jo sent meva, propera i germana, treballadors i enamorats de les llibertats individuals i col·lectives, i ells sempre seran la meva gent, els meus companys amb qui trepitjaré el camí pel mig), són els portaveus de la llibertat. Els catalans d’arreu de la nació que es treuen la bena dels ulls i miren de fit a fit els neofatxes locals i reclamen la independència, són els portaveus de la llibertat. Els treballadors de l’ensenyament que caminem pel mig del camí, avui que fem vaga, som portaveus de la llibertat. Els treballadors silenciosos, enamorats de la seva feina i conscients dels seus drets, són cada dia portaveus de la llibertat.

Ens cal i ens caldrà no defallir, no estar al marge mai més, no deixar que ells pensen per nosaltres, no desesperançar-nos en un camí que dura segles i que encara pot fer-se una miqueta més llarg. Anem pel camí del mig i pel mig del camí. Som nosaltres, poble lliure, i és a les nostres mans sentir-nos per sempre més lliures i conscients.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s