Independència sense ideologia? Un nou país!

Sóc militant d’ERC. Un militant d’aquells de pa sucat amb oli, no us penseu, d’aquells que acompanyen els polítics que fan política institucional o electoral, que fan costat quan hi ha eleccions i que no assisteix regularment a les reunions internes de la secció local (sempre amb un cert neguit per no haver-hi anat massa sovint, en fi). Milito a ERC, en essència, perquè em vaig sentir insultat i perquè em va convèncer el missatge de Josep Lluís Carod-Rovira integrador i aperturista de l’independentisme d’esquerres i, més encara, quan va optar per fer les coses que creia que havia de fer i no les que alguns pensaven que podia fer… recordeu allò de Perpinyà? Doncs la resposta de l’Estat Espanyol i de tota la tropa mediàtica va ser tan contundent que em va semblar que en Carod sabia què s’hi feia… Milito per simpatia i per necessitat. No em caldria per a viure, jo em dedico professionalment a ensenyar català a alumnes que ja n’haurien de saber pels colzes quan arriben a les meves mans… i tanmateix, necessito saber que les idees i els projectes en què crec se substenten en el present d’una manera ferma que permeti fer passes endavant en l’aspiració d’una societat millor. Abans no havia militat mai enlloc. Bé, política sempre n’he fet, això sí, i em sent orgullós d’haver lluitat des del carrer al costat de la meva gent del Grup Arrels a Carcaixent, el meu país petit, on defensàvem (i defensem encara!) idees força semblants a les que ara em porten a militar a ERC. Perquè jo, amics, em sé independentista perquè vull veure Catalunya (la Catalunya que va de Salses a Guardamar, de Fraga a l’Alguer) com un estat més al concert internacional, amb capacitat per ser, per existir i per fer sobreviure una manera d’entendre la vida i el món que toquem i vivim… a la qual cosa, jo li dic, nació. … Però no em considero nacionalista i alhora, entenc la independència només com un procés, un impàs, un camí per arribar a un objectiu material final: un estat nostre. … Nacionalista, en canvi,  és qui creu que la nació passa per sobre de les persones, qui es reconforta mirant banderes o cantant himnes mentre al carrer del costat de la plaça on es canten les cançons estan desnonant una família o algú acaba de perdre la feina i ho està dient a la gent que estima, nacionalista és qui busca medrar i grimpar econòmicament aprofitant-se de ser pubilla, fallera, capità moro o cristià o cavaller de Sant Joan… Jo tinc una bandera al balcó de casa meva perquè simbolitza la meva lluita per la independència i canto l’himne i aixeco el puny perquè em reconforta saber-me al costat de la gent que vol el mateix que jo. Sense la gent no som res, sense la gent el nacionalisme és fum d’estopa. Jo sóc independentista d’esquerres i prou.

Però l’independentisme és una ideologia? No, decididament des del meu punt de vista. És una aspiració i una opció democràtica d’un poble que té dret a voler-ho ser, d’independent, res més. Per això, precisament, és susceptible de ser reivindicat per pensaments ideològics diversos i, és més, ha de ser així… divers i generós en les persones que pensen diferent. Per això no m’espanta que hi hagi independentistes socialdemocrates, liberals, comunistes, conservadors, ecologistes, socialistes, catòlics, musulmans o postmoderns… al contrari, ho veig imprescindible. M’espanta més que hi hagi algú que entengui l’independentisme com una ideologia, com la seva ideologia, perquè un cop aconseguida la independència, aquella gent mirarà l’estat com allò que cal preservar perquè ha estat l’únic pel que ha decidit lluitar i, llavors, la gent quedarà, un cop més, en segon pla, en un rang per sota de l’Estat en majúscules… No, jo vull un estat per parlar de la gent i amb la gent, amb el poble i del poble, perquè vull una estructura política que permeti als meus i a la meva cultura, en un sentit ampli del terme: economia, gastronomia, pensament i recerca, tradicions, llengua, música, cinema, biblioteques, pintura i escultura, agricultura… progressar i mirar al món amb voluntat de compartir-ho tot… I això, amics i amigues,  implica tenir una ideologia que doni cara humana a un Estat que haurà de ser de persones, segur. Persones, sí, que poden, si ho volen, cantar himnes o aixecar banderes, però que primer hauran procurat mirar al seu voltant a veure si hi havia algú que patia i se n’hauran fet càrrec. Un estat amb una ciutadania que es dediqui a parir, a crear, a imaginar, a treballar, a comerciar, a tenir cura de la terra, amb força, amb passió, tots i cadascun dels altres dies que no cantarà himnes, que seran gairebé tots. Una ideologia d’esquerres, doncs, que miri de generar un Estat social i de dret allà on la gent ha perdut casa i treball, on algú ha quedat sol i no es pot valdre, on algú vol formar-se per ser millor persona i fer-nos millors a tots.

Independència és fer un país nou de trinca i estrenar-lo nosaltres, tots alhora. I el sabrem construir de meravella, jstament perquè ja el sabíem, ja en teníem la idea del que volíem, la ideologia ens l’havia dibuixat ja fa temps. Tot això es fa avui mateix a ERC, ho sé perquè hi sóc.

La diferència entre ideologia i independència és que, de la segona, te n’oblides ràpidament quan l’aconsegueixes, mentre que la primera, la ideologia, t’ha d’acompanyar mentre l’has volguda assolir, la independència, i et farà lluitar des del minut zero per la conformació de la nova societat independent, de l’objectiu primer de l’esquerra: la justícia per a la gent, la igualtat de drets i oportunitats, la millora de les condicions de vida, la llibertat de les persones i dels pobles… la satisfacció de ser, d’existir com un més entre tots els pobles del món.

Per això, ara i aquí, sóc independentista i d’esquerres… i per això ERC és el meu partit i, en aquestes eleccions del 25 de novembre, l’Oriol Junqueras és el meu candidat. Som poble i treballem per al poble.

Salut i República!