La cosa està així. Jo hauria d’estar corregint. Hauria, dic. Ja supose que imagineu que no ho estic fent, o que si ho estic fent és com si no ho fes, és a dir, els treballs estan al meu davant, però el meu cap no hi és. I, la veritat, no m’importa perquè a partir d’ara tindré moltes vesprades per corregir o per pensar que hauria de… Aquesta nit el cap em va al cent per hora i tot són condicionals i futuribles, res adult, res madur i assenyat… No sé si això s’hauria (veus! un altre condicional!!) d’explicar, però és el que em passa pel cap i en aquest lloc publiprivat m’he proposat no posar-me gaires límits. Per què no aturem les coses quan sabem que el final a què apunten és irremeiablement incòmode? Per què parlem quan sabem que ningú no pretenia escoltar-nos, sinó que només desitjaven que els escoltàrem? Per què ens sentim tan agredits pel que ens diuen i no pensem que ens ho diuen com si, en realitat, fos un altaveu del seu pensament que l’únic que reclama és atenció i empatia? Per què no som capaços d’aturar l’impuls instintiu d’autodefensar-nos en sentir el que ens diuen i pensem que, en realitat, no cal que ens defensem de qui ens estima? Què hi ha en els nostres mots de nosaltres mateixos quan parlem i què hi ha d’impostat perquè qui ens escolta se senta agredit pel que diem?
En fi, és el meu cap i té dret a anar a mil, si li plau. A més, sé que estaré marejant de mala manera en Jordi que diu que em cal una classe ben mogudeta a primera hora del matí per netejar les boires i les parides que solto… potser sí, potser, de fet això serà demà, però que conste que me la jugue si el meu cap no ha estat el vostre algun altre dia. Només us desitge que si us torna a passar o si és el primer cop que us passa el deixeu fer i que no us entren remordiments d’aquell “adult” que pensa que “ha de corregir” o qualsevol altra obligació que tingueu. Només us desitjo que us doneu el permís de convertir-ho tot en algun “hauria” personal i intransferible.
Au, bona nit.
Caps de fusta 