General

Una mirada als meus futurs ni-nis…

D’entrada, deixeu-me dir que no hi crec en el concepte “ni-ni”. Em sembla una etiqueta creada per parlar d’una realitat que existeix des de sempre. El senyoret de poble, certs estudiants universitaris, alguns professors cronificats, alguns polítics de llarga carrera… aquests també han estat i són uns “ni-nis” avant la lèttre, no? El que passa és que sorprèn que aquest estat de desesperança, de desorientació, d’apatia extrema, de panxacontentisme i de tolerància per la seua inòpia intel·lectual i social, es done ara entre gent que prové, molt sovint, de la classe currela, la que ha treballat des de sempre i ha fet que la societat anés endavant (sí, ho sent, no compartesc el principi neoliberal que diu que les societats creixen amb el món empresarial… jo sóc més carpetovetònic i sé que una societat progressa gràcies a l’esforç i el treball de la majoria i, la majoria, som els treballadors i les treballadores). Sorprèn i, alhora, es comprèn. Perquè, què pot fer algú que només s’emmiralla en la vida dels altres que veu en les mil i una pantalles dels canals de televisió? Què pot fer algú que ha estat aparcat davant de jocs d’ordinadors i plays sense rebre ni un minut de conversa a casa com a alternativa? Què pot fer algú que ha après a fer mínims de mínims ja que ni fent només això ha rebut mai un estímul positiu? Quina tirania exerceix un ni-ni, si no és la tirania que li han atorgat com a recurs per ser visible?

Em mire els meus alumnes i em pregunte si ho són, si saben què volen, si algú els demana mai què volen i no només si ja han fet el que els han dit que facen: els deures, les petites obligacions domèstiques… Algú se’ls escolta o només el “indica” pautes? Jo he intentat que me’n parlen i sé que no tenen clar gairebé res… però això és prou motiu per deixar d’intentar escoltar-los, ni que siga en el seu silenci?

Els parle en termes complexos: quina responsabilitat han d’assumir en la societat del futur, quin paper volen jugar a dins de la seva família, per què no tenen curiositat per aprendre, com els que els costa assaborir l’èxit després de l’esforç i la constància… I no només em senten, crec que m’escolten. No reb gaires respostes, ho admet, però quan els parles clar i amb llengua adulta, et sorprèn, de tant en tant, el silenci expressiu que acaba deixant anar algun comentari que et fa pensar que “ni” són el que volen mostrar, “ni” està tot perdut.

Anuncis
Estàndard

5 thoughts on “Una mirada als meus futurs ni-nis…

  1. Josep ha dit:

    No crec que t’hagis de sentir culpable… el teu fill juga a la play i mira la tele, com xateja a l’ordinador, però amb la teva supervisió… no el tens aparcat, ets amb ell i li parles, li comentes, jugues amb ell, si cal… no és un producte de la despreocupació teva, més aviat al contrari. Jo penso en gent que “parla” amb els personatges dels jocs perquè a asa seva mai se l’han escoltat. Sé que el dia a dia és dur, com sé que tu poses tot el que tens al teu abast perquè el teu fill sàpiga que ho és… és a dir, el fas copartícep de la teva vida: a màgia anti-ni-ni.

  2. Jo tinc un cas a prop d’un nen que ha passat dos anys de la seua adolescència sense cap responsabilitat pel que feia o deixava de fer, sense cap conseqüència pels seus actes o no-actes, sense estudiar ni treballar… Despertar-se tard, realitzar activitats fisiològiques bàsiques, passar el matí i la vesprada assegut a un brincalet de la “penya”, jugar a la play o veure la tele… i anar a dormir sense haver aportat a la seua vida res nou… així, dos anys.
    No s’ha guanyat cap privilegi, però ha tingut tot el que ha demanat… i no li han donat allò que no demanava i que necessitava: una educació, una atenció, una motivació, una estima…
    I el pitjor de tot és veure-ho i no poder intervenir… Sí, potser l’etiqueta “ni-ni” no siga una categoria nova, però no és igual quan ho ets tu, l’adolescent, que quan l’adolescent és un altre a qui has vist créixer… 😦

    • Josep ha dit:

      La cosa és que jo crec que sempre es pot intervenir… sempre s’ha d’intentar intervenir. Jo, des de la meua professió, segurament tinc més opcions, ho admet. Siga com siga, la major part de la gent té un llindar de tolerància i una vida monòtona i desincenticada té un sostre… no pot ser eterna. No ho hauria de ser mai amb el permís de cap persona que s’estimara una miqueta aquell que es mostra tan absent de la realitat, de la vida.

      • Els nens tendeixen a posar-se del costat de qui els beneficia més, o de qui ells pensen que els beneficia més… I, a eixes edats, qui els diu que l’esforç és el camí per a l’èxit personal, no mola tant com el qui passa de la música i dels tocaors…
        Jo no li he donat permís, no… Sols espere que algun dia entenga que l’opció que jo li proposava, encara que més costosa, era la que li hagués proporcionat l’oportunitat de veure’s en situació de triar… Mentrestant, esperaré l’ocasió…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s