Desvetllat…

Una goteta de suor que corre panxa avall, engonal enllà. La notes com va avançant. Desfici. Obro els ulls: fosc. Sento l’alè estimat al costat. Tot va bé. Tanques els ulls i deixes que el cap balle amb mil pensaments en aquesta pista de ball en què se t’ha convertit el cap aquesta nit. Si tinguera… si ara fos… si estigués a… si … Voltes a l’altre costat, braços a sota el cap, braços a dins del cobrellit, braços arrapadets al cos. No, que no es desperti ella. I el son, aquesta nit, s’ha fet esmunyedís, ignot, tan fràgil que no hi és. Estossegues. Estossego. Silenci! Què faig, me’n vaig o em quedo? Prems els ulls fins que notes que la pelleta de dins de la parpella surt enfora. Buffff!! No res. Avui és com si tot fos difícil. Pixarem? Va sí. Cos amunt, ja hi ets… pam! (la porta!), pam! (les sabates!)… és igual, ja està fet, segur que ja li he espatllat la nit…

La casa, a aquestes hores en què escric, és fosca, no només perquè no hi ha llum, és fosca perquè no sabries dir de qui és, qui hi viu. Sí, saps on són les coses, les fas anar, t’has fet el got de llet fresca, d’aquella que has comprat avui per provar-la i que caduca aviat, amb nesquick, tu que sempre has estat de colacau, i t’has menjat unes galetes chiquilín com si encara tinguessis vuit anyets però tu no ho veus així sinó que és més aviat una coseta calenteta per al cos a veure si es refà i l’enganyem per anar a dormir i amb les galetes a la boca, mmmmm que bones, et connectes al face i llegeixes les veus diferides de qui deu fer  hores que dorm, algú que ha escrit que avui ha acompanyat a un amic en la mort d’un seu familiar, què deu haver passat?, o mires les cares mig borratxetes de les fotos de la família que celebrava l’arribada de l’any, ja fa tant de temps. Has fet tot això però sents la foscor, com si tot això fos fet per ningú enlloc mai, en el buit, en la foscor. La casa, a aquestes hores, és estranyament desconeguda, però això tampoc et sorprèn ara mateix ja que tu mateix ets un desconegut en aquest estat de vetlla… Que fosc que em veig…

Només esperes dominar el teu cos, que escriure hagi estat un remei, una teràpia efectiva, un mecanisme per arribar a ser un altre cop el tu mateix que no pateix per dormir, en la llum d’una casa que sents teva i al costat de qui estimes, compartint el seu son. A veure, provem a veure… Bo-na-nit…?

Sort.

Diari de guerra…

Dimarts 14 de desembre de 2011

Estic mirant l’Àgora i tots se’ls veu molt convençuts que tot el que passa és molt senzill: només cal tornar els deutes. Els mercats, llavors, ens tornaran a fer confiança. Curiós. Només cal tornar els deutes i ningú es pregunta qui va fer possible que arribessin aquests deutes? Qui va facilitar diners a dojo sense miraments? Quants bancs responsables van deixar de demanar diners als mercats per deixar-nos-els? On era el control del deute privat i del social que provocava aquesta mànega ampla en temps de “bonança”? Ara ja està fet i “l’únic que ens demanen els mercats” és que els tornem els deutes. I el poble ara, tots nosaltres, els hem de pagar de la nostra butxaca, els de tots els irresponsables que han nadat i neden en els mars procelosos de les finances i dels diners virtuals i els nostres deutes propis, els que vam adquirir amb la nostra casa, amb la nostra empresa, amb la nostra formació. Els hem pagat als bancs la seva política empresarial de disbauxa i ara també hem de pagar el deute dels estats: menys sou, més impostos (indirectes, això sí, no fos cas que els banquers, els especuladors i els ricatxos, s’enfadessin!!), més pèrdua de qualitat de vida social… potser és molt fàcil, però ja us dic jo que amb tot el que ens ve a sobre (PP i CiU governant), a mi no em serà GENS fàcil assumir-los, tots els deutes. I jo no havia estirat més el braç que la màniga, entre d’altres coses perquè tot la meva vida he viscut, si em permeteu, amb samarretes de mànega curta. Quins collons!! Voteu, voteu governs de dretes i prepareu les festes de Nadal!

Ara resulta que calen més retallades si volem que el senyor conseller quadri el pressupost… 16.000 o 18.000 milions d’euros resoldrien el problema? Doncs ja està, no els donem o no els donem tots abans de sortir d’Espanya, donem–los-en 3 o 4 mil per pagar els nostres deutes i amb els 13.000 restants i tot el que cal revisar abans de retallar: extres de directius i alts directius, acomiadaments de luxe a gestors privats, eliminació d’administracions caduques, etc. ja no caldrà fer retallades del que ens permet viure amb una certa dignitat: el nostre sou guanyat amb el nostre esforç, dedicació i màxima responsabilitat pofessional.

M’ha semblat deduir que els experts econòmics de l’Àgora deien que les retallades que planteja fer el Molt Honorable i les que farà el correpresident espanyol, no són pertinents, és més que generen la sensació que tot és un desastre i que estem fatal de la fatalitat… han dit, fins i tot, que no s’entén que se’ns demani treballar més i millor per menys, que els sous vagin lligats a la productivitat i, a canvi, es vulgui retallar el complement dels sous per productivitat (en el meu sector, el públic docent, l’única millora de sou que tenim lligada a la productivitat són els estadis o sexennis i en la proposta de la Generalitat, pengen d’un fil!). Si els experts creuen això, què fem, els fem cas a ells i enviem a la merda la proposta de retallades del senyor Mas? Jo ja tinc la boca oberta per dir-ho… “A la m…!!”

(…)

Perquè les creences són de cadascú i el paper social de les institucions que les representen pot ser subvencionat sempre de forma democràtica i transparent, però no perquè les jerarquies eclesiàstiques continuïn tenint decisió política amb diners de tots. Les esglésies als temples i els diners públics per a tasques que ens pertoquin a tots. Retallem a zero els diners a les esglésies i subvencionem les tasques d’atenció social de les organitzacions eclesiàstiques (siguin de l’església que siguin), si no les fa ja una institució pública, com ara la salut i l’ensenyament. Els creients que paguin el cost del manteniment de les seves estructures i que es comprovi si en són tants com diuen que són!

Dijous, 16 de desembre de 2011

Un 20% de pèrdua salarial prevista per al 2012, pagues extres a punt d’entrar als boscos de la mort, condicions laborals precaritzades, desprestigi social per part del govern en considerar-nos els afortunats de la peli i en assenyalar-nos sempre com el boc expiatori d’on es pot xuclar, conillets d’índies de les reestructuracions econòmiques d’un govern que es resisteix a ingressar més de qui més té… això és la funció pública a Catalunya avui.
T’hi apuntes? És un lloc on el canvi professional està garantit… a la baixa, això sí. I quan els funcionaris i treballadors laborals deixem de consumir… llavors què? Esperarem que el consum extern resoldrà el tema?

Deixen Amaiur sense grup parlamentari i UdP té grup parlamentari. CiU s’basté en la qüestió… S’HI ABSTÉ!!?? Crec que ja sé què farà el govern de la Generalitat i el central que es constituirà en uns dies… anar-se’n a sopar junts i a una orgia en l’hotel més car de Madrid que pagaran amb el diners que s’han quedat de tots els que treballem (perquè treballem, eh!, encara que estem de baixa i tot!!) en la funció pública catalana… 759 milions d’euros donen per a molta camaraderia… Estic que reglote de pensar en el que ens espera si no peguem un cop a la taula. Vull els meus diners quan em pertoca. Vull que el pressupost de la Generalitat, que també és llei, s’aplique… que ens paguen a temps i el que ens toca JA!!

Si CiU fos el que diu que és: sobiranista, no permetria que tot el que diu que està passant, passés amb tanta tranquil·litat. Crec que estan fent veure que el PP serà un govern que pagarà i, així, justificarà el pacte amb ells i reblarà el clau en totes les retallades que fan i que encara faran més els uns i els altres. Però com que no és sobiranista, no sap plantar-se i dir prou, només aspira a rebre els quatre cèntims que ens amollen les espanyes, busca el saitonet al cove (perquè el peix ja els queda massa gran!), senzillament és el partit de la dreta catalana que representa els interessos de la classe benestant que reclama ordre i pau, submissió i silenci, com que tot això és així… caldrà treure les màscares i dir a cada cosa pel seu nom i jugar amb les cartes descobertes: PP i CiU són el mateix i aspiren al mateix, CiU no és més que un partir regionalista espanyol i tots dos es deleixen per robar-nos als ciutadans perquè la Merkel no se’ls pixe a sobre. Ja està bé de mentides… l’única cosa que han acomplert ja i amb urgència del seu programa electoral és que els rics no paguen quan hereten… la resta del programa es pot ajornar… sine die.

Tinc por del que puc arribar a escriure al tenor del que passe demà….

De baixa = més temps.

Baixa. Sona malament, però realment, quan el mal va passant i estàs en allò que es diu “fase de recuperació” el que trobes és temps… temps que et regales per compensar el temps que no dediques a allò que et fa membre de la comunitat. Dormir més? Pensar? Ordenar idees i pensaments? No sé vosaltres, però jo necessite continuar endollat a la realitat, la de la meva feina, la de la societat i la de la gent que és al meu voltant. Per això escriure és una manera de fer-ho tot alhora… bé, tot no.. dormir són figues d’un altre paner.
El temps, aquests dies, m’ha permès córrer més pel Facebook i observar com els ímputs de tot el que gira al voltant del grup d’amistats admeses m’interessa més o menys, com sempre, però, en tot cas, em sereveix. I alhora, hi aboque sensacions, impressions, pensades, ocurrències, enllaços, que em fan sentir que, en algun moment del dia dels meus amics, jo també fomraré part del seu temps. Regla d’or: donar per rebre.

Els mitjans de comunicació fa temps que han ultrapassat les nostres expectatives, si més no les de la meva generació. D’alguna manera, l’avanç de tot plegat, la rapidesa amb què avui ens podem comunicar és tanta que hem perdut la capacitat de sorprendre’ns de res ja. I això no és bo. No ho és, perquè sense la sorpresa quedem en mans dels altres, dels que ens van donant les eines que cada dia entenem menys i emprem més. I, disculpeu, però en això de la comunicació passiva ja n’hem tingut prou amb la televisió. Pense que hem de fer un ús intel·ligent i conscient dels mecanismes de comunicació a la xarxa si no volem que acabin essent control·lats per les exigències del mercat o dels estats. Ho reconec, desconfiava (i encara mantinc un punt de reserva) del Facebook, del Twitter… però avui pense que és una eina potentíssima per fer real el que tant ansiem: buscar la nostra veritat a través de la dels altres que considerem iguals. Sí, d’acord, sempre es pot argumentar que no deixa de ser una empresa, un negoci que, a més, disposa de dades, informació, imatges, idees, de cadascun dels membres i que això fa por. Jo mateix ho he argumentat així en ocasions no fa gaires dies. Tanmateix crec que compensa. Per exemple: els meus millors amics s’han casat fa poc i amb unes poques imatges que hi vam recollir la Vero (la padrina) i jo (el padrí), vaig muntar un vídeo curtet que ha arribat “màgicament” a molta gent que se’ls estimava i que no va poder assistir, gent amiga, d’aquí i d’allà, gent que ha estat còmplice de la seva estima des de fa molt de temps i que, amb emoció, s’han sentit còmplices, ara també, d’aquell moment. Per exemple: la crisi que ens manté en tensió constant s’enriqueix de perspectives privades a la xarxa que et fan saber que els gurús de l’economia no sempre tenen la raó, ni tan sols una bona raó. Per exemple: un vídeo enllaçat del youtube fa possible que reafirmis les teves conviccions o que defensis una causa justa. Informació selectiva que pots arribar a gestionar amb filtres o deixar lliure i caòtica. Depèn de tu, de mi, de tots els que hi som. M’agrada viure en aquesta generació que ha conegut la gràcia d’escriure cartes amb paper i bolígraf i d’esperar pacientment una resposta i que ara viu en aquest món trepidant i immediat de les xarxes socials. M’agrada haver tastat els dos móns i saber-los redirigir. De fet, el Bloc, aquest i tots els altres, és això d’abans actualitzat: escrius sense pressa, esperant que algú et llegirà amb calma i desitjant que algú contesti algun dia, quan siga, quan vulga, quan li calga. I el Face és la porta oberta al futur.

Fills de dos universos socials i culturals, gent avesada al canvi… això som. El temps que ens regala la vida és el que ens permet aprofundir en el que suposa aquest canvi constant. Per això, crec, ens cal també la curiositat.

Unes hores després de les eleccions a Blanes…

Bon dia a tots i a totes,

Un dia com el d’avui obliga a pensar una miqueta més del normal. I obliga a fer-ho perquè hi ha moltes emocions que tiben cap al costat de la tristesa i poques cap al de la joia i, això, amics, és de mal pair. Ja ho sabeu: milito en ERC a Blanes, una ciutat mitjana de la Selva, que inicia la meravella paisatgística de la Costa Brava. Aquestes eleccions han estat les primeres en què he participat a la llista d’ERC que es presentava a les eleccions municipals amb una coalició electoral anomenada Junts per Blanes, formada per ERC i Reagrupament, amb la suma de gent independent que confiava en l’aposta de la feina feta per la candidata, la Conxita Boldú, i, sobretot, en les aspiracions d’aconseguir una representació de l’independentisme i els valors de l’esquerra social a l’ajuntament. Abans de tot, deixeu-me dir que estic ben orgullós de formar part d’aquest partit (ERC) i d’haver pres part d’aquesta campanya a Blanes. Vull reconèixer la feina de la nostra candidata  a l’alcaldia, la seva dedicació constant i la seva enteresa i força durant i després de la campanya. També vull aplaudir la feina de tots els meus companys de partit i de coalició. El projecte nacional i les aspiracions socials em mantenen i em mantindran unit a ERC, perquè mira tot el territori (per cert, una abraçada als companys d’ERPV i d’ERC a les Illes i ala resta dels Països Catañans) i la necessitat d’una societat basada en el concepte de justícia social, i els valors republicans, em fan sentir segur que ERC és i ha de ser encara un referent magnífic per arribar a crear un estat independent algun dia que no ha de ser gaire llunyà, si volem que els catalans i les catalanes d’arreu continuïn essent visibles al món i si aspirem al progrés de la nostra societat en igualtat de condicions per tots els seus membres. En aquest context local i regional, però, cal que comencem, des d’avui mateix a fixar uns paràmetres d’actuació postelectorals, no com a reacció del que ha passat, sinó com a una necessitat de tornar a posar els peus a terra i no allunyar-nos més del món real, del carrer en què hem de centrar la nostra acció. Avui només vull deixar constància dels fets i, potser, amb més calma, aniré apuntant cap a canvis estratègics o opcions de millora futures.

I què ha passat?

1r  Junts per Blanes, és a dir, les marques ERC+Reagrupament, ha desaparegut de la institució municipal (hi tenia una regidora, la Conxita Boldú, d’ERC).

2n  L’oferta independentista a Blanes, en aquestes eleccions, ha estat a tres bandes: Junts per Blanes, la CUP Blanes i SI. Cap dels tres ha obtingut representació institucional, però la CUP (que no s’havia presentat mai), ha obtingut el major nombre de vots entre aquestes tres opcions.

3r Dir que la suma de tot el vot independentista junt hagués equivalgut a dues regidories, a hores d’ara, no és cert del tot, perquè aquesta anàlisi parteix de no reconèixer’un fet que ens ha allunyat de l’entesa: la necessitat que tots tenien de saber quina és la força amb què es comptava per separat. Junts per Blanes, va voler ser un lloc de trobada, però no ho va aconseguir per motius que caldrà valorar amb calma i repòs… només apunto que, en bona mesura, tenia una lògica interna en cada partit, essent el primer cop que les altres alternatives independentistes apareixien en el context electoral local, que els calgués estar present en solitari per comprovar l’acceptació dels seus posicionaments polítics davant de la ciutadania. Ho considero legítim, però ara que ja està fet, cal que ens situem tots de cara i ens mirem als ulls per veure qui és qui i a què aspirem en política local per mirar si les discrepàncies són tantes o si podem consensuar mecanismes d’actuació conjunta i solidària.

De fet, ERC no és un partit que defugi la voluntat de govern institucional, mai ho ha fet i sempre ha volgut jugar a les cartes que la legalitat vigent li atorga per fer-ho, amb la consciència que la legalitat vigent s’ha de superar per poder avançar cap als objectius que crec que compartim tots els independentistes. És més, qualsevol altre dels candidats independentistes, pel fet de ser-ho, acceptava igualment aquestes regles del joc, és clar. Les aspiracions de tots plegats són molt més comunes del que sembla, els accents ideològics són, però, molt més marcats en alguns aspectes: estructura de les institucions, polítiques econòmiques concretes, assumpció de pactes postelectorals, valor de la participació ciutadana… o molts altres. Però, jo, que he llegit els programes electorals de tots, observo molts punts de trobada que ens han de fer capaços de seure en els anys que vindran i mirar si convé que, a nivell local, l’aposta continuï essent la dispersió o no. ERC és assambleària i ho ha volgut ser des de sempre, ERC no ha abandonat mai els valors de l’honestedat i l’ètica política, ERC a Blanes (i jo sóc el primer a reconèixer-ho per la meva vinculació força marginal en el dia a dia polític) ha funcionat internament amb els recursos humans sempre des de la voluntat de treballar perquè Blanes sigui una Vila justa, lliure, democràtica, en progrès social constant i vinculada a la nació. Les persones que han estat treballant aquests quatre anys (i abans) mereixen tot el meu respecte i admiració. Per això, perquè les respecto, també vull ser crític amb el meu grau de dedicació i amb les decisions que s’han pres internament a ERC en la darrera legislatura. Ho faré, amb el major esperit constructiu possible, tan aviat com ens convoquem per fer-ho.

ERC de Blanes, però, ha de deixar ja de pensar en clau de pal de paller de res i ha de començar a parlar, amb humilitat i de tu a tu, amb les opcions independentistes que vulguin escoltar el que les urnes han dit posant-nos a cadascú en el nostre lloc, sigui quina sigui la nostra trajectòria anterior o actual.

Crec que hi ha marge per recórrer, no avui perquè cadascú hagi obtingut els vots que hagi obtingut, sinó des d’avui, perquè a Blanes hi hagi aviat la veu de moltes persones que estan convençudes que la independència i les polítiques d’esquerres, justes socialment i que beneficiïn la major part de la societat, tinguin el lloc representatiu que els correspon en les institucions municipals, sobretot perquè és aquí on podrem canviar el que decidim que cal canviar, i perquè és aquí on podrem ajustar els nostres models diferenciats en benefici de qui ho mereix: les persones que convivim a Blanes i que volem governar-nos com a ciutadans adults i lliures.

4t També ha passat que el PSC ha guanyat les eleccions (quan tot se li girava en contra al Principat) i que ICV-EU ha obtingut uns magnífics resultats. Felecito els seus representants i els seus electors i em congratula que siguin un govern que diu que governarà amb polítiques d’esquerres (els uns més que els altres, és clar). Aquesta felicitació no em deixa indiferent davant del fet que la visió independentista a Blanes queda òrfena a l’ajuntament. És el camí que ens toca recórrer a nosaltres, doncs, al qual he fet referència abans.

5è I encara, ha passat que la visió més xenòfoba i feixista ha marxat de les institucions. Espero no ser testimoni de més plataformes, tot i que el testimoni del missatge ara el pugui reprendre, com ha fet a altres llocs del Principat, el PP.

6è Vull felicitar també els companys i companyes de la CUP per la força amb què han entrat en el panorama municipal i, sobretot, per la feina ben feta i sòlida que els ha dut a obtenir els seus resultats. Mereixen tot el meu respecte.

En fi, ha passat tot això. L’anàlisi de per què ERC+Reagrupament, ha perdut més de 300 vots dels que havia obtingut en les eleccions del 2007, la faré amb calma a l’assemblea d’ERC i, si molt convé, incidiré en tot els aspectes que cregui que mai més no han de tornar i en tots els que cregui que haurien de passar perquè el 2015 tot pugui ser ben diferent al que ho és ara mateix.

Acabo avui amb aquest missatge. Gràcies a totes les persones que ens han fet saber a les urnes que encara som una opció política que té recorregut. Un cop més, Conxita, gràcies per la teva dedicació. Companys i companyes d’ERC de Blanes, ara és l’hora d’estar alerta, d’aprendre i de respirar ben a fons perquè el llegat d’un partit que basa els seus principis en els valors republicans, assamblearis i independentistes, des de fa ja 80 anys, ens enforteixi i ens faci renéixer en una societat plural i complexa com és la nostra.

Salut i República. Visca Catalunya lliure!

Josep Calatayud

Militant d’ERC i membre de la candidatura Junts per Blanes.

HABLEMOS CASTELLANO EN CAMPANYA PORQUÈ LOS SIUDADANOS NO NOS ENTIENDEN!!

Aquesta campanya electoral dels municipis està essent trista pel que fa a la consciència de pertanyença i d’identificació lingüística. El PSC, El PP (per descomptat), C’S (sense cap mena de dubtes), ICV i, fins i tot CiU, han escrit a Blanes els seus programes electorals en català i en castellà. 30 anys després d’assolir la majoria d’edat democràtica, al Principat encara sembla que adreçar-se en català només a la ciutadania és maleducat o un acte de discriminació per a aquella ciutadania que, suposadament, no parla ni entén el català… Aquest partits reivindiquen quina cosa? La mort del català com a vehicle vertabrador de la societat dels Països Catalans… o promouen una campanya de desconsideració intel.lectual cap una ciutadania que és evidentíssim que no necessiten traducció del català, entre d’altres coses perquè fa decennis que gairebé tothom entén el català a ca nostra!
Però ara es veu que anar enrere i ser incoherent aporta més vots… Doncs bé, amics i amigues convergents… aquesta serà la vostra vergonya i la vostra responsabilitat. Tota vostra. Onli you!

Vacances fora… feina pendent (com sempre)

Decidir que els dies de vacances seran de vacances és una cosa fàcil, només que has d’assumir que, en tornar, tota la feina que portava el seu ritme ha continuat al seu ritme i tu, que havies fet una aturada, has d’agafar el ritme novament… és el que té, això de treballar, tu.

Han estat uns dies magnífics, intensos, vius i, alhora, preocupats en parar esment de tot el que ha d’anar fent-se millor d’ara endavant. No sé si molts busquen una dies despreocupats i plans, jo no, no necessàriament, si de cas. He recorregut camins de mar i camins de terra, camins de coneixença i de retrobament i no n’estic gens cansat. Sé que el temps passat és bo en tot i per a tot. Queda molt per descobrir i espere poder-ho fer durant molt de temps al costat de qui ha trepitjat les mateixes pedres que jo, de qui ha solcat els mateixos mars.

Vacances finides, aquestes. En vindran més, segur… i ara toca treballar en tot el que tinc per davant… un final de curs ben intens.

Unes vacances merescudes…

Avui, tot just fa una horeta, han començat les meves vacances de primavera a l’institut, és a dir, les de setmana santa, per a la gent que creu que s’ha de creure. Encara tinc feina, aquesta vesprada-nit, però és cosa d’unes hores i ja estarà. Unes vacances merescudes? Sí, és clar. Amb menys diners per gastar, però amb més emoció per compartir-les d’una altra manera amb la gent que estime. Tot ha estat, darrerament, un tant novedós en la meva vida i provar és la forma correcta de saber què pots i que no pots dur endavant… així que provaré de fer vacances amb la Lidia i el seu fill, en Pau, que són dues persones que em fan sentir molt feliç. Viatjarem per terra i per mar, a prop, no gaire lluny, però ens mourem uns dies junts… i provarem a pactar els temps, els llocs, els àpats, els silencis, les rialles, els moments de solitud, el que va primer i el que va després. Res és clar si no hi posem llum. I, la veritat, la llum d’aquesta primavera és perfecta per obrir nous camins. A més, visitaré els meus de casa que esperen saludar-nos a tots plegats i que circulen amb les seues dinàmiques pròpies, les quals, si de cas, també haurem de fer una miqueta compatibles amb les nostres. Hi ha gent nova  al poble d’on sóc, ha nascut una xiqueta que té un nom català amb variant balear per no copiar el mateix nom català en variant comuna de la seua mare, que és cosina meua. Les coses modernes d’aquestes generacions a una terra, la meua, que malda per fer possible la transmissió cultural i lingüística a les noves generacions, malgrat els astres, els fats, el dimoni i els polítics fatxendes que capellanegen. Això, també seran vacances. I caldrà buscar temps per als que vindran al poble on visc després, perquè ells estaran de vacances i jo ja les estaré acabant: una neboda i el seu company amb amics amb llit inflable incorporat que m’ocuparan la casa… Vacances. De tot el que us dic, pensaments desficaciats aparetment, em quede amb el nou… amb els camins que recorrerem junts la Lidia, en Pau i jo mateix… i amb la novetat que, encara a una habitació d’hospital, quedarà el meu amic Xavier, el seu company i amic meu, en Jorge, i la monja virtual, la Vero, que ha fet el seguiment constant a la voreta del llit del Xavier que ha passat per l’experiència de vida més dura que mai haja afrontat.

Vacances. Què us sembla? Cadascú, les seues. Fins la tornada, doncs.